Mariana Enríquez és una escriptora argentina que ha dedicat un dels seus llibres als cementiris. A Alguien camina sobre tu tumba. Mis viajes a cementerios (2021) recorre diferents destins pel món visitant els cementiris de ciutats i pobles. Aquesta obra no és pròpiament un assaig, ni pròpiament un llibre de viatges, ni pròpiament una novel·la o un recull de cròniques. És tot alhora. En les seves visites s’informa sobre els destins dels hostes dels mausoleus i tombes que més la impressionen. També es deixa endur per les seves fílies que aprofita per compartir amb els lectors, i aquí ens tracta de companys de viatge exercint de cicerone mentre ens parla de les peculiaritats dels que ho han fet amb ella. És un recorregut pel món material de la mort, per les ciutats alternatives que són els cementiris.
Perquè hom pensa en la mort. És un fet propi d’éssers mortals, d’éssers que, evocant el filòsof, es dirigeixen a la mort. Un destí inexorable la significació del qual es troba com a pla de paller de les religions i de les creences més profundes de cadascú de nosaltres. Passejar pels cementiris de la mà de Mariana Enríquez ens ubica en un lloc desdramatitzat, un lloc que assumeix la mort i on la passió de la inhumació es converteix en arquitectura, paisatgisme i convivència, entre els d’allà i els d’aquí, a mig camí entre la memòria i la història. Les interpretacions que les diferents visions del món reuneixen són infinites, es troben totes, però, en un punt: la mort no és un fet indiferent. En els cementiris s’hi veuen aquestes interpretacions, les modes funeràries, l’atracció dels fantasmes, la desaparició de les comunitats i l’amor viscut en aquests espais sacres.
A la pel·lícula d’animació Waking Life, de Richard Linklater (2001), el viatge perd aquesta qualitat material, arquitectònica, paisatgística. Tot i això, no s’abandona la ciutat. El protagonista transita per una ciutat de la costa oest estatunidenca trobant-se amb personatges que exposen la seva visió del món i, sobretot, d’allò humà.
En aquest trànsit el protagonista no sempre hi és, tot i que els espectadors ens mantenim sempre allà. No existeix una narració sinó una simple successió de trobades estructurades pels consecutius despertars del personatge principal, aparentment un estudiant que no pot deixar de llevar-se perplex sense saber qui trobarà de nou en aquest viatge oníric. I és que el somni és l’eix de Waking Life. I en el somni el personatge anirà descobrint juntament amb els espectadors la seva autèntica natura: un somni que no s’acaba mai, la mort.
El viatge, no obstant això, té aquesta doble dimensió: la del somni i la de les idees. Un viatge completament allunyat de la materialitat de les làpides i de les escultures mortuòries, però ple dels mateixos significats, de les mateixes possibilitats d’una necròpolis.
