“No estic d’acord amb el que dius, però defensaré amb la meva vida el teu dret a expressar-ho”.
Així exalçava el valor del respecte i la tolerància Voltaire fa 250 anys. La llibertat d’expressió és un dret universal que tothom pot exercir, tal com ho estableix la Declaració Universal dels Drets Humans, a l’article 19. Però, es respecta a Andorra aquest dret universal?
Potser després de llegir aquest article molta gent es farà la mateixa pregunta. Una de les accions que pot posar en perill aquest dret universal és la censura. Qui no recorda haver sentit parlar de la censura en temps de la dictadura del general Franco a Espanya? Aquesta malsana pràctica, tan freqüent als estats no democràtics, està inspirada en l’antiga damnatio memoriae romana, que significa literalment condemna de la memòria, consistent a esborrar el record d’un enemic de l’Estat després de la seva mort.
Però qui té dret, en democràcia, a condemnar la memòria de ningú? Qui es creu per damunt dels altres per decidir, amb poder pseudodiví, qui ha de ser oblidat o recordat? “La memòria és un instrument singular de la protecció cultural i jurídica dels drets humans”, com defensa Jörg Luther a El dret a la memòria com a dret cultural de l’home en democràcia.
A la Unió Soviètica, el dictador Stalin tenia el costum de practicar la damnatio memoriae contra els seus enemics polítics prohibint tota menció dels seus noms i eliminant-los de registres històrics i documents d’arxiu. Però tot i que sembla que aquesta condemna de la memòria es donava només a règims polítics totalitaris com els de Franco, Hitler o Stalin, al nostre petit i democràtic país sembla que encara segueix vigent.
Tot va començar l’any 2010 amb la primera redenominació de la història al nostre carrerer quan, a Escaldes, es va treure el nom de Miquel Mateu i es va substituir per Pont de la Tosca, emulant les qüestionables decisions polítiques dels nostres veïns del sud. Poc després, a la nova seu del nostre Consell General es va decidir (igual que ha fet la Representació del Copríncep Francès al seu web) de treure el nom del copríncep Pétain del mural de la Sala dels Passos Perduts, que recorda els nostres coprínceps des del segle XIII, com ja denunciava l’amiga, historiadora i exministra Meritxell Mateu ja fa uns anys en un article.
Miquel Mateu esborrat per haver estat alcalde de Barcelona en temps de Franco i el copríncep Pétain per haver estat cap d’Estat a la França de Vichy, oblidant que el primer va evitar un bombardeig a Escaldes i que va aconseguir aliments per als andorrans en temps de guerra, i que el segon va exercir realment de Copríncep –més que molts– com ho demostra la correspondència mantinguda amb el síndic Cairat.
Esborrar la història no ens fa ni millors ni més demòcrates, ans tot el contrari. Som el que hem viscut i hem d’estar orgullosos del nostre ADN. Sàviament deia Ciceró que “no saber què ha passat abans de nosaltres és com ser incessantment nens.”