Fa uns dies vaig llegir per internet un escrit del qual no conec l’autoria i que no recordo textualment, però que plantejava el següent concepte: d’aquí a cent anys tots estarem sota terra amb els nostres familiars i amics. Una cosa òbvia, però no ens afanyem. Quina és la conseqüència d’això?
Si ho pensem bé, és més interessant del que sembla a primera vista. A veure. Tret que tinguem una propietat i hereus a qui deixar-la, persones estranyes viuran a les nostres cases, aquestes que tant ens va costar adquirir. En cert sentit, posseiran tot el que tenim avui i pel que tant hem lluitat. I si ho miren bé, encara que tinguem hereus, d’aquí a cent anys, serem per a ells un simple nom a recordar. Si és que tenim sort, clar, per què quants de nosaltres coneixem els noms dels nostres besavis? I no fa falta anar-se’n tan lluny. Quantes vegades a l’any pensem en els nostres avis ja morts? Amb una mica d’aquesta sort, serem una fotografia en un prestatge o en la tauleta de nit. I diria que probablement, ni això. Com a molt, serem una imatge en un telèfon mòbil. Una imatge que dormirà en una carpeta que ningú tornarà a obrir.
D’aquí a cent anys, les nostres professions i ocupacions seran una anècdota que cap persona recordarà i els que ens dediquem a qualsevol branca de l’art, haurem deixat una obra que, en el 99% dels casos, serà simplement una signatura en una tela, en la portada d’un llibre o en un format audiovisual. Segurament, la tela acumularà pols en un traster, el llibre de paper, a aquestes altures, haurà servit per a encendre una llar de foc, i l’arxiu digital d’àudio s’haurà diluït en l’oceà d’internet, o el que sigui que existeixi en aquest moment. Com ha dit Pérez Reverte: “Quan una persona mor, no mor només la persona, mor el món que va conèixer, el que va veure, mor el que li van explicar”. En definitiva, quan deixem aquest món, tot el que hem estat com a éssers humans passarà a formar part d’aquest concepte que va definir molt bé el sociòleg Zygmunt Bauman quan parlava de món líquid, en el qual la incertesa per la vertiginosa velocitat dels canvis ha afeblit els vincles humans. I així, la nostra petjada serà a penes una marca, un minúscul punt en la línia temporal que es diluirà amb el pas dels anys. I potser, només potser, tindrem un lloc on ens vagin a deixar flors de tant en tant.
No em malinterpreteu. Estar viu és meravellós i ho hauríem de gaudir i d’agrair, probablement cada dia de la nostra atrafegada quotidianitat. Però no deixo de pensar una cosa. Si el més probable és que d’aquí a cent anys, el concepte que planteja el text que vaig llegir fa uns dies sigui cert... per què anem per la vida com si fóssim importants, amb tot el que això significa?
