Quatre capítols de vuit. I fent un esforç, perquè l’avorriment era màxim des de la meitat del primer. Això és tot el que hem aguantat. Ho vam prometre fa uns mesos: “Mirarem la sèrie Cien años de soledad abans de dir-ne ni escriure’n ni una sola paraula més”. Doncs ja està.
Ja ho podíem intuir, tampoc hem descobert la dinamita. El repte era immens, adaptar al cinema una de les millors novel·les de la literatura universal era molt difícil, encara que es fes amb molta cura, amb la producció dels fills de García Márquez. No és la sorpresa del segle. Quina novel·la s’ha adaptat o versionat amb molt d’èxit igualant el referent literari? Segur que n’hi ha algunes, però no és el cas de Cien años de soledad.
El repte era immens encara que es fes amb un pressupost enorme com el que s’intueix per la posada en escena, perquè els escenaris són impecables. Macondo llueix enmig de la selva i dels aiguamolls. No s’ha estalviat gens en plantes, en cases, en vestuari i en mobiliari. I ha quedat una ambientació perfecta, però ja està. La resta és la fredor més absoluta. Tot plegat ho condueix un narrador, una veu en off, que sembla desganat i mandrós, que no pot aixecar-se de la cadira. Però el gran problema, sobretot, són uns personatges sense esma, tristos i sense ànima ni vida. Ja al primer capítol, l’espectador queda amb una sensació de tristesa que no es pot aguantar. Tot és trist, tot és pla, tot és lineal. La convivència entre vius i morts, els esperits que parlen amb els vius, els morts que persegueixen qui volen, que és un dels atractius de la novel·la, sorgida d’aquella fantàstica fusió de cultures i religions del Carib, sembla una pel·lícula de por a la sèrie.
L’obra de García Márquez surt de la vida del Carib, del carrer, de les passions i dels secrets, és dura i brutal a vegades, però també lírica i subtil. Un univers propi, original i ben creat. La novel·la té molt de ritme, un ritme trepidant amb els seus jocs amb el temps, endavant i endarrere, amb anuncis del futur i salts al passat. La sèrie de Netflix és pura estètica, un escenari bonic i tropical, però on no hi ha vida ni hi ha ritme. I ho diu una espectadora que sovint a casa seva és objecte de broma per la seva capacitat de suportar ritmes lents, però aquest ja és excessiu.
Però els cineastes són lliures de crear més enllà dels novel·listes, de fer-ho diferent. Després de la decepció de Netflix, queda tornar al llibre. I potser també anar al cine a veure, ara sí, en pantalla gran i enorme (veure Macondo en format tele tampoc era gaire atractiu) Cautivo, la nova pel·lícula del gran Alejandro Amenábar. Filòlegs i biògrafs de Cervantes ja han començat la polèmica (preguntats pels periodistes): l’autor del Quixot no era homosexual ni hauria tingut aventures homoeròtiques al nord d’Àfrica. Potser no, però això és cinema, no història ni biografia. Però a l’autor de Tesis, Abre los ojos, Mar adentro, Ágora o Mientras dure la guerra, se li ha de donar un vot de confiança. Per tant, mirarem Cautivo abans de dir-ne ni escriure’n ni una sola paraula més.
