Centenari

Durant la tardor del 1922 es van publicar els quatre fascicles d’Andorre ou les hommes d’ariain (Andorra o els homes d’aram), d’Isabelle Sandy, al suplement parisenc La Petite Illustration, amb il·lustracions d’André Devambez. Ho feu en els números corresponents a les dates del 25 d’agost, l’1 de setembre, el 8 de setembre i el 15 del mateix mes. Fa cent anys, doncs, que l’autora francesa publicà la novel·la que li va proporcionar cert renom en l’escena literària de París i, sobretot, en els cercles regionalistes.
Per Andorra aquesta novel·la té un significat molt especial. És la primera vegada que el país figura a una novel·la, i ho fa no només com un mer escenari, sinó que ho fa com un absolut protagonista que ocupa cada línia de l’obra. La novel·la és fruit d’un enamorament, el d’Isabelle Sandy quan, el mateix any 1922, visità Andorra amb l’objectiu de fer un reportatge sobre el contraban. Allà Sandy s’enamorà del país. Fou, doncs, una meravellosa casualitat que l’enviessin. Una meravellosa casualitat que la seva ambició literària coincidís amb la seva militància regionalista i que trobés a Andorra una espècie d’utopia del pensament polític que professava. 
I és que la literatura n’és plena, de casualitats. Sempre m’ha cridat l’atenció la també meravellosa casualitat, i sense sortir del territori de l’efemèride, que l’Ulisses de James Joyce es publiqués també el 1922, tot i que uns mesos abans que Sandy, el 8 de febrer. I la meravella es redobla si tenim en compte que Marcel Proust va morir el 18 de novembre de 1922, finalitzant la redacció de A la recerca del temps perdut el mateix any, amb la seva mort. No sé a vostès, jo això ho trobo enigmàtic i atractiu. 
Em pregunto: ¿li calia arribar al gènere de la novel·la a una de les seves fites, a un dels seus moments de maduresa i avantguarda més radicals per tal que Andorra pogués entrar-hi? Existeix una relació causal entre l’apogeu de la novel·la europea i la redacció de l’Andorra de Sandy? Fou la recerca d’originalitat la que dugué el talent de l’autora ariegesa a fixar-se en Andorra? Aquestes preguntes són de difícil resposta però ens poden acompanyar a l’hora de pensar l’Andorra literària, de pensar quin és el seu lloc, i per què fins a Antoni Morell no va conèixer cap autor propi que s’atrevís a novel·lar-la. 
Si l’obra de Sandy no gaudís de tanta importància per a Andorra no ens caldria celebrar-ne el centenari. Però tractant-se de la primera potser val la pena dedicar-hi uns minuts i, per suposat, llegir-la.