Central Park

A la primavera crida l’atenció la florida dels seus arbres, el rosa i el blanc dels quals es confonen; i a la tardor, el canvi de color de les seves fulles, que viren cap a un groc amb tonalitats vermelloses per descobrir-nos nous matisos en el color carbassa           –un nom més de quilòmetre zero que no pas taronja–. Però en aquest racó de la capital, prop del riu,  no només gaudim del canvi estacional. 
Al juny, els dies de més calor, era curiós observar com els coloms s’estarrufaven a l’herba acabada de regar, de bon matí, tot buscant la fresca. Un ocell que amb els anys  ha caigut en desgràcia. Si en l’època de Noè  es va cuidar d’anunciar que les aigües del diluvi baixaven de nivell, tot portant la rama d’olivera a l’Arca, i Picasso el va convertir en un símbol de pau i el colomí es considerava una menja digna de reis, ara, per a molts ajuntaments, han esdevingut rates alades i s’han d’empescar tota mena de mitjans per evitar-ne la proliferació. 
Al parc, també hi podem observar com batega el dia a dia de tots plegats. No resulta gens difícil trobar-hi qui aprofita la fronda dels seus arbres més vells per fer-hi tota mena de migdiades –fins i tot la del canonge, abans de dinar–. Per contra, també hi trobarem gent que hi acut a la recerca de sol, tot estirant-s’hi per intentar millorar els nivells de vitamina D, sempre escassa en un país tancat entre muntanyes. Hi ha qui llegeix un llibre, o qui hi consulta el mòbil –estrany, oi?– Parelles que festegen o grups que improvisen una tertúlia. També hi ha qui aprofita per fer-hi estiraments, gimnàstica, txikung o taitxí en grup o per separat, pràctiques de funambulisme, jocs amb pilota, o prepara qui sap la cursa. Els monitors dels esplais també aprofiten per  desenvolupar-hi tota mena de jocs per a la mainada, que gustosa s’esplaia en l’herba fent el que millor saben, de nens. S’hi improvisen dinars, sigui amb carmanyoles o entrepans, i berenars. Hi ha qui fa el mate, amb la corresponent bombilla, o s’hi endú el cafè. I no dubto que durant la nit, aquells que menen una vida més líquida, es fan acompanyar de botelles plenes de destil·lats, fermentats o begudes energètiques.  
Les brigades de neteja i jardineria es cuiden que l’endemà tot estigui net i un nou dia torni a començar, com si res. Noves converses, velles migdiades, partides de cartes inacabades, petons retrobats. Encara que no ens ho sembli, és un dels pocs llocs verds que queden a Andorra la Vella. De fet, la ciutadania ho demostra i en treu un bon profit tot visitant-lo sovint. Un fet que m’ha portar a triar el títol de l’article, Central Park, tot intentant  captar algun clic o algun lector despistat tot fent-me el cosmopolita i l’il·lustrat o el merda, si parlem clar. En tot cas no pretenia pas canviar el nom habitual: Parc Central. Els prego doncs que em disculpin i no em facin gens de cas. Un badaire, per molt que no sàpiga ben bé què significa o què comporta,  també pot cometre un error de producció.