Certers

Per qui no conegui el llogarret, Certers és un poblet penjat a 1.300 metres d’alçada a la parròquia de Sant Julià, a la part més solana, al vessant oposat d’Aixirivall. És tan solà que quan hi neva, al cap d’uns dies només queda neu a les zones a l’ombra, mentre que a Aixirivall, un xic més baix, en tenen durant setmanes. La Rosa, companya de feina que viu justament a Aixirivall, per fer broma em diu tot sovint que Certers és tan de secà que ni tan sols hi creixen els arbres. Jo li contesto que ella fa gresca i xerinola quan li arriba el primer raig de sol a la finestra de la cuina després de molts mesos a l’ombra.

Sigui solà o obac, més alt o més baix, Certers i el seu entorn és un lloc agradable per viure-hi, passejar, fer esport o fins i tot néixer. Aquest és l’honor que va tenir el meu pare. Si bé una part dels avantpassats era de parròquies altes, un d’ells va decidir formar família a Certés. I vet aquí que un dia hi nasqueren el meu pare i els seus germans. Jo em sento orgullós de ser d’aquí i m’agradaria que el galifardeu que roda per casa també s’hi sentís algun dia.

Són moltes les històries que explica el Rossend gran de quan era petit i jove a Certés. Explica les cases que hi havia, la quantitat sovint exagerada de fills que cadascuna d’elles tenia, les dificultats que sovint es tenia, com per exemple a l’hora de desplaçar-se fins a Sant Julià a l’hivern, quan la neu dels camins arribava fins més amunt dels genolls, uns genolls per cert a l’aire perquè es portava allò d’anar en calça curta fos hivern o estiu… Explica com es vivien en aquella època les festes majors, i que anar a la de Fontaneda des de Certers era gairebé un petit viatge.

Ens fa partícips d’anècdotes com aquella que va viure mentre baixaven llosa del lloser del Castellar fins a Sant Martí i un espavilat sense ganes de pujar a peu costa amunt es va amagar dins el caixó d’aquell primitiu mecanisme de politja que permetia baixar la llosa amb un caixó mentre l’altre pujava buit. Fins i tot el meu avi hi va construir un aixopluc per deixar-hi les eines o protegir-se quan els sorprenia el ruixat. Recorda com s’anava encara a fer llenya al bosc. Explica com es portava el bestiar a Manyat i com un dia el va salvar una vaca. La nit el va sorprendre a sota d’un arbre del bosc de Palomera mentre esperava que passés una tempesta. Es va arrapar a la cua de la vaca, que va ser capaç d’arribar fins al cortal de Llumeneres en l’obscuritat. Alguna rascada de les branques que anaven fuetejant-lo després del pas de l’animal va ser el preu a pagar. El meu pare, mentre, ho explica amb admiració.

Però també són moltes les experiències viscudes a la casa que el va veure néixer. Recorda que durant la Guerra Civil espanyola seia a l’esglaó de pedra de l’entrada i comprovava com eren sempre menys els avions que tornaven, després de bombardejar algun poble del Pallars, dels que hi havien anat. Angoixada, l’àvia Hermínia el feia entrar per si queia alguna bomba. També donaven queviures als refugiats que creuaven els Pirineus cap a França.

Recorda quan, assegut en aquella mateixa pedra, va veure amb uns ulls de nen ingenus i atemorits com una llum estranya recorria el cel de llevant a ponent, sense poder trobar-hi una explicació racional. Però dins d’aquelles parets també s’hi vivien moments de neguit quotidià que marcaven sense dubte la fràgil existència d’aquella època. El meu avi, per exemple, marxava a la muntanya a caçar sense esmorzar i la meva àvia es quedava patint perquè ell acostumava a no menjar res en tot el dia fins quan tornava a la nit. Aquell llosat era també l’única protecció contra la tuberculosi, que s’enduia de tant en tant un fill d’alguna casa. El meu pare sempre recorda la felicitat i l’alleujament de la seva mare quan va aparèixer la penicil·lina i va entendre que aquell perill quedava enrere.

No he tingut mai l’ocasió d’entrar en aquella casa tal com era en aquella època. M’he hagut d’acontentar de veure-la només per fora. Però el que em fa més pena de tot, i més quan em poso a la pell del meu pare, és que aquesta i alguna altra casa pairal del poble ja són història. Els hereus, de manera legítima, han fet desaparèixer aquelles cases centenàries per aixecar en el seu lloc noves construccions. Amb aquelles pedres desapareixen tots aquells bocins d’història que ens han fet com som. Només quedarà la transmissió oral de generació a generació de tota aquella vida i alguna foto que ens recordarà que aquell Certers dels nostres pares i avis era més bonic del que és i serà mai més.