Chanel, Picasso i Dalí al CAEE

“És difícil de dir d’algú que es coneix que és un geni”, deia Gabrielle Bonheur –Coco Chanel– sobre Pablo Picasso, “però estic segura que forma part d’aquesta cadena invisible que va unint, a través dels segles, uns genis amb els altres”.

Avui, a la segona planta del CAEE escaldenc, contemplem una escultura (Nina) i diverses litografies de Picasso (Cap de noia, Françoise Guillot, Dona en el seient, Jacqueline amb mocador negre), gravats (La festa i Retrat de Dora Maar), ben a prop dels vestits, sabates, bosses i flascons de perfum dissenyats per Chanel. Són dissenys tan profundament arrelats al nostre sentit de moda i elegància que sembla que haguessin existit des d’un temps immemorial, que no hi va haver ningú qui els produís per primera vegada. Al fons, petites estàtues de Dalí (Dona nua pujant escala, pujant pels costats d’un cargol de mar; Madonna de Port Lligat, Ànima del Quixot, oberta a tots els vents) i d’Apel·les Fenosa (Arpista, Violinista i Dues flautistes), fragments de decoració de Josep Maria Sert, dibuixos de Cocteau: petites joies, preuats vestigis de l’època de grandeur que admirem sense pensar i jutgem sense clemència.

L’exposició comença per la fotografia clàssica de Man Ray –Chanel vestida de negre, amb un cigarret prim i llarg–. A la vora, les mans de Chanel, amb un llapis i sobre tela blanca, fotografiades per André Kertesz. Cecil Beaton retrata la dissenyadora vestida de nit, amb un barret petit i alt de flors, esplèndida i resplendent, i penso: és l’any 1937; Chanel té 54 anys, ans sembla que en tingui 20. Llegendes barrejades amb enigmes, lligams estranys, amors. Al racó, la dreta, la jove amant del marit de la seva gran amiga Misia Sert: la pseudoprincesa georgiana Roussy, vestida de Chanel. A l’esquerra, factures de les estades extravagants de Coco Chanel i Apel·les Fenosa a l’hotel Ritz, l’any 1939.

Sempre s’ha dit de Chanel que “s’envoltava d’artistes”, que sovint es veia acompanyada de Stravinski, Cocteau, Reverdy i Sert: se’ns fa difícil entendre que no és que se n’envoltés, que simplement i purament era una d’ells, en el seu propi dret, per mèrit propi. Ens resistim a reconèixer que aquesta visionària que, talment com Picasso, Matisse i Gontxarova, havia dissenyat vestits de ballet per a la companyia de Diàguilev Les Ballets Russes, la dona que ideava els models directament, en “3D”, tal com havien de ser portats per les maniquins, sense haver-los de dibuixar prèviament, també formava part de la cadena invisible que uneix uns genis amb els altres. Retratada per grans fotògrafs, ens mira com si ella mateixa fos una creació artística: en això, i en el costum de recrear i reinventar el seu propi passat, s’assembla a Dalí. L’exposició ens encoratja a descobrir la seva vida i obra amb més detall. Aquí la tenim: al CAEE escaldenc fins al 27 de maig.