Chère Marine,

Disculpa que m’adreci a tu en termes tan propers, però en algun dels cartells de la teva campanya electoral fas servir aquesta fórmula, i he pensat que no et molestaria. És que se’t veu tan pròxima, tan moderneta... “Hola, soc la Marine.” Amb aquest to tan guai em fas pensar en una altra noia amb el mateix nom que vaig conèixer fa uns quants anys, de la qual (domage!) no conservo més que unes línies a una postal... M’estranya que no facis anar el cognom patern, perquè així no es fa justícia al vincle que t’uneix amb el teu progenitor, en Jean Marie, fundador del Front Nacional, un partit que encapçales a les eleccions d’aquest diumenge. Això últim també és difícil de saber, perquè en alguns rètols el nom de la formació costa de veure. Deu ser que no et cal, tanta martingala. Ets una dona moderna, probable i futurible coprincesa d’Andorra i Joanna d’Arc 2.0 que, damunt del seu cavall Frexit, guiarà els destins del poblat d’irreductibles gals en la seva guerra contra la globalització (una mena d’entelèquia, de Roma intangible que t’envolta com la Matrix dels Wachowski) i, bien sûr, també en les seves negociacions amb els alemanys, que són els que remenen les cireres i els bratwurst a Brussel·les. Et sento dir que tens la intenció d’aturar l’entrada legal o il·legal d’immigrants a França, entre altres motius perquè els terroristes entren al país dissimulats entre la resta de pàries que hi arriben. Això passa, en fait, perquè (argumentes) la nació ja no té fronteres, i tu les hi tornaràs. Jo les buscaria a l’entrecuix dels negrates senegalesos que tenen ocupats els carrers de França: segur que les duen allà amagades i per això sempre fan aquell bony. Quina feinada que t’espera! Perquè (comentes) els teus conciutadans, als que entenc que coneixes personalment (a tots –si no, no ho diries, n’est-ce pas?)–, volen mantenir les seves tradicions cristianes. Els francesos musulmans, jueus o devots seguidors de Batman que, com que no els coneixes, són inexistents, no surten a la foto. Quina llàstima que Delacroix no hagi viscut a la nostra època, perquè t’hauria pintat a tu a davant de tot liderant el poble francès cap al seu destí gloriós. Que no és un altre que (en paraules teves) el d’evitar la desaparició imminent de la civilització tal com l’entenem. El Judici Final, game over, tret que el poble francès dipositi la seva confiança en la teva persona.

Ho sento, però haig de marxar. La mare em demana que li busqui a l’ordinador alguna cançó de la Piaf, una de les seves cantants preferides. Podries fer el mateix, i preparar-te’n alguna per cloure la jornada electoral. Molt recomanable, ja ho saps, La vie en rose –o, segons com et vagi, Rien de rien. Amicalement.