“Estar mort és com ser idiota: solament és dolorós per als altres, ja que tu no n’ets conscient”, va dir en una ocasió l’humorista anglès Ricky Gervais. Un altre dia, si de cas, ja parlarem dels idiotes. Avui, però, m’he aixecat en clau existencialista.
No descobrirem avui que la mort és, sens dubte, la gran pregunta que ha portat de cap l’ésser humà des que aquest té consciència sobre si mateix. Ara bé, com deuen saber, la qüestió té més a veure amb què passa després de la mort, i no tant amb el simple fet que s’acabi una vida. Molts han estat els que han teoritzat i elucubrat respecte a les possibles experiències que ens esperen, o no, un cop arribi la fi de la nostra estada terrenal; i tants altres els que han acceptat aquelles teories arribant al punt, fins i tot i per molt contradictori que pugui semblar, de morir –o matar– per defensar-les. Però bé, deixem de banda, per ara, fanatismes ocasionals i anem al quid de la qüestió.
La història, opino, no està tant a saber o voler saber què redimoni hi ha a l’altra banda –entre altres coses perquè no ho descobrirem, si és que ho descobrim, fins que ens toqui l’hora de partir– sinó en la percepció o la idea amb què cadascú convisqui. Dit en altres paraules, és un convenciment o una intuïció el que definirà com entenem la mort –i la vida–, i no una ferma convicció contrastada amb fets reals i objectius. És una creença. Però no necessàriament religiosa, ja que pensar que no hi ha res més enllà del darrer dia també és, en si mateix, una qüestió de fe, per molt aconfessional que pugui ser.
Però tornem a la frase de Gervais. Així és, la mort és dolorosa per als altres, i no per al propi mort. Com a mínim, així és com ho entenc. I és precisament per això que molts s’aferren a la idea que la cosa no s’acaba amb l’últim respir, ja que això suposaria perdre del tot algú estimat. I qui vol això? Exacte, ningú. Però una cosa és el que es vol i una altra és el que hi ha. Ara bé, què hi ha?
