Ciclistes a la carretera

El 7 d’octubre de 1974, tornant de la Seu amb bicicleta per aquella carretera estreta, un vehicle model R5 em va envestir violentament per darrere i va causar un accident en què hauria pogut deixar la vida. De cara venia un altre cotxe i, tot i que jo anava arrimat al voral, el conductor va intentar avançar-me sense reduir la velocitat i l’impacte em va projectar cap endavant. Vaig tenir sort i bons reflexos, ja que sentia com els tubs de la bici es retorçaven sota el motor i les rodes del vehicle, i vaig intentar deixar-me relliscar per l’asfalt per no passar sota el vehicle. Va anar pels pèls: el conductor pensava que jo també era sota el vehicle. No esmento l’ensurt ni les ferides, que per sort no van deixar seqüeles físiques però sí una por instintiva que m’ha fet preocupar per la seguretat en carretera, no únicament dels ciclistes sinó també dels vianants i altres usuaris de la via pública.

El 14 de juny del 2001 publicava un article al Diari d’Andorra: “Si vols matar algú, agafa el cotxe.” Eren paraules que m’havia dit una agent de policia. És cert que les sancions per als qui causen accidents greus o mortals semblen derisòries en comparació amb el mal causat a la víctima i família. El 7 d’abril del 2004, empès per la mateixa preocupació, publicava un altre article amb el mateix títol. Malauradament, força anys més tard n’hauria pogut publicar un tercer. Com tots hem pogut llegir, la sinistralitat a les carreteres continua igual, aquí i arreu, i molt em temo que encara continuarà temps amb un possible agreujament si no intentem decididament posar-hi remei.

Poden els ciclistes i vehicles motoritzats compartir carreteres? Per a mi sí, sempre que “compartim”.

Primer de tot, els ciclistes han de ser molt prudents i donar una imatge irreprotxable en carreteres i vies urbanes. Cada cop que un ciclista se salta un semàfor, tot el col·lectiu queda assenyalat. Cada vegada que circulen en grups més o menys importants o “fent petar la xerrada” en una via de molt trànsit i causen cues, han de ser conscients que darrere poden tenir el típic conductor impacient a qui tota causa de disminució de la velocitat és un impediment per al seu desfogament.

Però gairebé sempre el causant és el conductor, que no deixa la distància suficient per avançar el ciclista, que obre la porta sense mirar si ve algú, que no cedeix el pas al vehicle més fràgil. Les rotondes són un parany. Quantes vegades ens han avançat fregant-nos el braç?

Cal un esforç de conscienciació, campanyes a les escoles, a les companyies de transport, a les autoescoles. Cal més policia a les carreteres. Cal sancionar qui condueix i utilitza el telèfon. Cal endurir les sancions, potser un permís per punts. No es pot tolerar de cap manera que algú que hagi begut o consumit drogues agafi un volant.

Cal demanar segurament als ja nombrosos ciclistes professionals residents al país que s’impliquin en una campanya fomentada pels poders públics, i cal que els poders públics en prenguin la iniciativa, sense tardar!

No podem acceptar més que per anar a gaudir d’un esport que creix en nombre de practicants augmenti el nombre de víctimes. Fa uns mesos vam crear el grup Ciclistes i Vianants per ajudar a conscienciar autoritats i usuaris de la via pública, i fa uns anys Andorra va apostar per la bicicleta, i intentant treure el màxim de rèdit del Tour, la Vuelta o la Volta es va assenyalar totes les carreteres de muntanya d’Andorra.

El 1999 vam obtenir un acord del Consell que recomanava adaptar cada tram nou de carretera a l’ús de la bicicleta. Els poders públics actuals semblen continuar tímidament amb aquest esforç. Aniran més enllà? Tant de bo.

Fa pocs dies una conductora em va tallar sobtadament el pas en una rotonda sense indicar amb l’intermitent la seva direcció. Quan li vaig assenyalar que no havia posat l’intermitent em va cridar per la finestra: “Ves a la merda!” Doncs sí, encara presenciem aquests comportaments incívics i salvatges, però per sort també noto que cada cop més hi ha vehicles que m’avancen deixant ostensiblement l’espai de seguretat, i posen l’intermitent. Els ho agraeixo amb un gest de la mà. Són els meus companys de viatge i jo el seu, com va passar l’altre dia amb un camió de gran tonatge de la companyia Porta. Li vaig agrair el respecte i ell em va tornar el gest amb un petit cop de clàxon. Doncs sí, la carretera es pot compartir, i costa ben poc evitar accidents i lamentar morts inútils.