Sergi Mingote i Atanas Skatov o els que encara no han trobat... Ali Sadpara, John Snorri i Juan Pablo Mohr. I el K2. Una muntanya que en pocs dies ha demostrat la cara de l’èxit, del desafiament humà, de l’aventura, del treball en equip, de la superació personal. Deu alpinistes van fer cim als 8.611 metres del K2. Van escalar a l’hivern la segona muntanya més alta del planeta després de l’Everest. Després d’aquesta fita, quasi sense temps per a la celebració, va arribar la fatalitat. L’altra cara. El K2 es va endur la vida de l’alpinista paretà Sergi Mingote. Amb ell, 86 morts en una de les muntanyes més complicades per fer cim. Una muntanya salvatge, però la pregunta... quina no ho és? Totes ho són. De fet, els alpinistes ho saben, però és la seva passió. Tots accepten aquest desafiament i també ho volen fer amb el segell de l’autenticitat: pujar sense oxigen artificial. Moltes vegades, jo que tinc un cosí alpinista que a més coneixia i va ser company de fatigues de Sergi Mingote, em pregunto per què tornen a aquell escenari del patiment. El meu cosí Javier sempre em diu que només ho sap i ho pot explicar qui ha experimentat aquell amor. I alguns d’aquest mundillo diuen que és tot més senzill del que sembla. Si la força de l’imant t’atrau i altres vectors no ho contraresten... puges acceptant les possibles conseqüències. Així volen viure. Jo ho accepto. És dur, però ho accepto. Pel meu cosí i per altres alpinistes que conec que quan em diuen “vaig a fer una excursió d’alta volada” llavors és quan a mi m’entra el patiment... i això que ho segueixo des del sofà de casa. Els respecto, els admiro pel que fan i com ho fan. Fer cims... Tocar el cel i a vegades quedar-te allà. Passions.