Cinc euros per cap

Ningú entenia qui podia haver-li fet aquella jugada, a la noia nova. Duia a l’empresa tot just unes setmanes, i era prou agradable, motiu pel qual tothom es va estranyar en assabentar-se que li havien punxat les rodes. Calia ser força maquiavèl·lic per establir una relació directa entre l’incident i la seva proposició de recuperar “l’amic invisible” (dels collons, afegeixo) a l’oficina.

“Tius, tius, podríem posar cinc euros per cap, què hi dieu?”, va dir, i va rematar “així no és ni molt ni poc, no?”. Em queia simpàtica, però vaig pensar, home, si la intenció és no quedar-t’hi curt, fot-li una quantitat una mica més esplèndida –i si, en cas contrari, el que ens agradaria és no esmerçar més del compte, no es fa, i aquí pau, i després glòria. Doncs no, ja hi tornàvem a ser, amb la xorradeta dels regals. El primer que em va passar per la ment va ser localitzar les andròmines acumulades al llarg dels anys, en altres jornades infaustes d’intercanvi d’obsequis nadalencs entre els compis de la feina. Encara conservava uns mitjons que lluïen el lema “T’estimo un ou” il·lustrats, és clar, pel dibuix d’un ou ferrat amb cara de bona persona. O un puto val de compra de ja no recordo quina botiga que, per mirar de correspondre els esforços i l’interès titànics del meu enemic imperceptible, mai he gastat. O un llum per a la tauleta de nit, té pebrots, en forma d’unicorn –aquest com a mínim, haig d’admetre-ho, tenia una certa utilitat a l’hora de practicar la punteria a cop de pedra. Després del preceptiu sorteig amb paperets, el dipositari dels meus bons desitjos va resultar ser el burro de comptabilitat, i vaig flipar contemplant la possibilitat d’homenatjar-lo amb una escape room, tancar-lo amb sa mare –que devia ser igual de plom que ell– i llençar la clau al riu. Vaig considerar també una opció menys cruel: regalar-li (sembla que havia trobat una dona humana que acceptava tenir transaccions sexuals amb ell) un kit de melmelades i un parell de pots de gel eròtic –però és tan imbècil que segur que hauria acabat confonent-los i fent-se un entrepà amb mantega i Durex Lovers Connect. Finalment, em decantaria per un assortiment de fruits secs de primeríssima qualitat; ignorava que en fos al·lèrgic, i de poc que no li agafa un xungo quan va tocar l’embolcall.

Pel que fa a la instigadora de tot el sidral, va acabar sucant per partida doble. Algú va tenir la súper original ocurrència d’obsequiar-la amb un cabasset de vímet, súper cuqui, ple de sabonets, sals de bany i una pedra tosca per a les durícies dels peus. Jo, en un rampell de generositat, vaig fer-li un altre regal. Bé, més ben dit, vaig generar les condicions idònies perquè se’l fes ella mateixa. Quatre pneumàtics nous.