L’enfrontament parlamentari entre Josep Pintat, cap de l’oposició, i Jordi Cinca, ministre de Finances, evidencia que Cinca converteix l’Estat de dret en un exercici retòric. Es creu amb la prerrogativa de fer dir a una llei allò que li interessa en un moment donat. Per a Cinca, la llei esdevé quelcom líquid que pot adaptar a la forma que ell desitgi mitjançant la retòrica. Ha creat el concepte de legislació líquida!

Com en el cas de la metàfora de la societat líquida de Bauman, la legislació líquida del nostre ministre Cinca és una legislació interpretada de manera individualista i amb interessos particulars, marcada pel caràcter capriciós, transitori i volàtil de les interpretacions que ens porta a actuacions de l’administració imprevisibles i a la decadència de l’Estat de dret.

La setmana passada vam viure un il·lustratiu enfrontament Cinca-Pintat al voltant de la paraula deute a l’article 12.5 de la llei de la regla d’or, que literalment limita el deute d’entitats públiques i parapúbliques, que no pot superar el 50% dels fons propis.

Genèricament, un deute és una obligació amb un tercer. Per ser més precís cal adjectivar i parlar de deute moral, deute extern, deute financer, deute a curt termini o el deute que sigui.

L’article 12.5 es refereix a “deute” de manera genèrica, sense concretar un tipus especial del deute, sense un adjectiu que acoti l’extensió d’aquest concepte. Per tant el text literal de la llei es refereix a tota obligació amb tercers que tingui aquest organisme públic.

En el cas concret de l’INAF, ens trobem amb els dipòsits de tercers. És a dir, institucions o privats que dipositen diners a l’INAF, per exemple, per cobrir determinades garanties. Uns dipòsits de diners a l’INAF que, seguint els principis comptables, estan degudament recollits al passiu de l’INAF. És evident que, donat que l’INAF ha rebut uns diners que pertanyen a un tercer, l’INAF té un deute amb aquest tercer. Un deute que certament pot estar equilibrat amb un actiu comptable de l’INAF. Però no deixen de ser deutes. Encara que, òbviament, no qualificarien com endeutament públic. Pintat va exposar que, seguint el redactat literal de l’article 12.5, l’INAF tindria uns “deutes” superiors al 50% dels fons propis i estaria incomplint la regla d’or, amb les greus conseqüències que comporta. Literalment, el que va dir Pintat és una evidència.

Cinca va necessitar 48 hores per reaccionar i no se li va ocórrer altra cosa que desplegar un exercici retòric, per torturar el text i fer dir a l’article 12.5 allò que no diu. Concretament, Cinca pretenia que el concepte de “deute” en aquest article 12.5 quedaria limitat pel concepte d’endeutament públic de l’article 50 de la Llei de general de les finances públiques. És a dir limitar el concepte de deute a emprèstits, préstecs, línies de crèdit, operacions financeres amb bancs o operacions de tresoreria. Però la realitat és que l’article 12.5 no queda limitat a aquell deute que qualifiqui com a endeutament públic. És més, l’article 12.5 exclouria el concepte d’endeutament públic donat que, literalment, estableix que l’endeutament de l’INAF i altres entitats públiques i parapúbliques no computa a efectes de calcular el “deute de l’administració general”. Un concepte de “deute de l’administració general” que es va inventar la persona que va escriure aquesta llei, però que quedaria prou proper al concepte d’endeutament públic de l’article 50 de la Llei de les finances públiques.

Però, diguem-ho clar: en el fons, la discussió era una criaturada perquè som davant d’una flagrant mala redacció de l’article 12.5 fruit del fet que DA va copiar una llei espanyola quan van escriure la proposició de llei. Va ser mal traduïda al català; els consellers generals estaven dormint, i, sobretot, el text no es va harmonitzar amb el redactat de la Llei general de les finances públiques. Davant d’un error flagrant en la redacció de l’article 12.5 de la llei de la regla d’or, el ministre podia optar per reconèixer l’error de redacció i invocar a la comprensió de la càmera mentre es procedeix a una modificació de la llei i corregir aquest error evident. Però el nostre ministre no reconeix errors i la seva reacció va ser infantilment inquisidora. Va pretendre, amb filigranes retòriques, aconseguir una prerrogativa ministerial a fer dir a un text legal allò que a ell li interessa que hagi de dir en un moment donat.

El que ha passat amb aquest article 12.5 és una il·lustració grotesca d’una forma de fer que s’està imposant entre persones i entitats sota l’organigrama o el pressupost controlat pel ministre de Finances. Un món en què la llei esdevé líquida i agafa la forma que convé a cada situació. Per exemple:

–Si les nostres autoritats volen criminalitzar algú, sols han de fer una lectura creativa de les normes. Com estaria passant en el cas BPA i la criminalització de les operacions de caixa o de compensació amb les quals muntaran un macrojudici teatralitzat com en els temps de la Inquisició, quan convenia eliminar unes quantes dones que pensaven de manera diferent i les cremaven per bruixes.

–Si les nostres autoritats volen tapar un afer, sols han de fer una lectura exactament contrària a l’anterior. Com hauria passat en el cas Valora, que malgrat un informe del perit judicial que alertava d’un incompliment flagrant de la normativa antiblanqueig en el triangle entre Fibanc-Valora-Andbank –fins i tot, il·lustrat amb el cas d’una caixa forta a Barcelona per la qual haurien transitat les operacions de compensació– l’INAF calla, a la Uifand no se l’espera, no es fan KYC, el fiscal no se sap on és i la instrucció tapa el cas.

Però el paroxisme de la legislació líquida es pot assolir amb les notícies en premsa espanyola d’aquest cap de setmana. Afirmen amb noms i cognoms que la justícia espanyola tindria el convenciment que un empleat d’Andbank hauria creat a Andorra comptes ficticis usurpant la identitat de ciutadans espanyols per fer-hi ingressos en efectiu i seguidament fer transferències a comptes de membres de la família Pujol Ferrussola. Resultaria que les proves o indicis vindrien de la documentació que les autoritats andorranes haurien lliurat a les autoritats judicials espanyoles en les recents visites i interrogatoris. Si aquesta informació fos certa, resultaria que les auditories d’Andbank no haurien detectat aquests comptes fraudulents. Resulta que les auditories de la Uifand i de l’INAF no haurien detectat un seguit d’importants moviments d’efectiu. Resultaria que els KYC de la banca andorrana podrien ser una rialla quan convé. Però, sobretot, resultaria que la instrucció andorrana –i segurament també la fiscalia– tindrien coneixement del contingut de la documentació lliurada als fiscals i jutges espanyols i no haurien actuat. Per què la nostra legislació ha esdevingut tan líquida, tan mal·leable segons convingui?

Quan la llei esdevé suficientment líquida per ser mal·leable en mans de la retòrica governamental, l’Estat de dret es dissol.