Sortir als papers de Panamà al costat de primers ministres amb els dies comptats, celebrities d’aquí i d’allà, alteses reials, baronesses vídues, directors manxecs, autòcrates russos, cracs argentins, mandamassos del PC xinès i altres bestioles per l’estil és, com insinuava Albert Salvadó dies enrere, signe inequívoc que l’interpel·lat forma part dels happy few que tallen el bacallà al món. Candidats seriosos a figurar ni que sigui com a extres a la pròxima entrega de la saga Bilderberg. Així que s’entén que l’aparició als papers del nostre ministre de Finances hagi aixecat recels, qui sap si enveges, entre aquells que, considerant-se amb mèrits personals suficients per figurar en tan alta companyia, van cometre l’error de no obrir a temps una societat offshore a l’altre costat de l’Atlàntic. D’acord: ara mateix ser David Cameron, per no dir el pobre expremier islandès, ha de ser una autèntica llauna, però ¿i la legítima vanitat de saber-se membre de club tan exclusiu? ¿Com es paga, això? D’altra banda, intuïm cert fariseisme en algunes de les crítiques que ha rebut el nostre ministre: n’hi ha que mai no serem titulars de Finances, i està bé que sigui així, perquè amb prou feines sabem interpretar la clàusula sòl d’una humil hipoteca, així que no els dic res sobre les accions nominals i al portador segons la legislació panamenya. Però, ¿què volen que els digui? A un servidor el tranquil·litza molt que Jordi Cinca conegui de primera mà, perquè les ha practicat, les martingales d’ús corrent entre els que viuen en aquesta realitat paral·lela on obrir una offshore a Panamà és el més normal del món. No sé, un matí de dilluns com avui, després de portar la nena al col·legi i abans d'esmorzar a l'Espiga d'Or. Així els podrà perseguir millor, ¿oi?
