Diari digital d'Andorra Bondia

Cinema i còmic: universos compartits




Pot ser que el cinema sigui l’amor de la meva vida. Però tothom que em coneix sap que els còmics són el meu primer amor. Els meus companys d’escola i jo, sense excepció, devoràvem les pàgines d’aquests quaderns de 32 pàgines que reproduíem religiosament a l’hora del pati. Som una generació marcada, sobretot, pels superherois de la Marvel i la DC que a l’època publicaven Forum i Zinco.

Sé de bona tinta que en altres generacions aquest fenomen no es va repetir. I tots els amants d’aquesta afició l’hem arrossegada fins ben passada l’adolescència. Evidentment, la reacció habitual de la gent aliena a aquesta passió sempre ha estat el mateix comentari d’incredulitat: “Però això, ¿no és per a nens?”

Podríem dir que la cultura friki —branca cultural o subcultural, com moltes vegades s’ha anomenat el món del còmic, la fantasia i la ciència-ficció— es va començar a gestar als anys 70, amb Star Wars o Star Trek. Però l’associada als còmics va agafar força, sobretot, amb l’estrena d’Iron Man i El Caballero Oscuro. A partir d’aquell moment,la cultura friki ha entrat de ple en l’àmbit de la cultura popular. Més aviat l’ha conquerit.

Ens trobem amb una invasió de pel·lícules basades en superherois als cinemes i del seu marxandatge als centres comercials. Els seus personatges i les seves històries ara formen part de la quotidianitat i de sobte molts afirmen haver-se convertit en experts en el tema. Però el còmic també ha influenciat el cinema en el tipus de narrativa serialitzada i interconnectada de què fan gala els títols del novè art.

A Hollywood tots volen la seva pròpia franquícia emmarcada en un univers compartit en què les històries i els personatges estiguin connectats i en què els fets narrats tinguin conseqüències directes sobre un altre film o sèrie de televisió. És una eina que pot aportar riquesa a la narrativa. Però també pot empobrir el resultat.

És un bon moment per ser amant del gènere. I els que sempre l’hem mamat sentim una espècie de sentiment reivindicatiu. Justícia poètica, que en diuen. Però els que estimem les dues arts igual sentim que s’està diluint la frontera entre dos mitjans molt propers, però a la vegada molt allunyats. Una pel·lícula sempre ha de tenir un sentit complet per ella mateixa. I és un principi que, actualment, està en vies d’extinció.

Gaudim de les dues arts. En conjunt o per separat. Però hem de demanar al públic que sigui exigent amb el que veu. I als creadors, que no oblidin mai què és el que fa que cada art sigui únic i especial.

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic