Cinema intel·ligent i sense sucre

Comença una setmana gran per al cine: Ull-Nu, el festival de cinema emergent d’Andorra, que demostra com la constància i la feina ben feta poden convertir la iniciativa d’un grup de joves, molt joves, en una cita cultural important que, a més, uneix el sector públic i el privat a l’hora de finançar i donar premis.

En aquesta edició de l’Ull-Nu hi ha dues joies: Estiu 1993 (any que tant li costava de pronunciar al locutor de TVE en la gala dels Goya) i Joana Biarnés, una entre tots.

Carla Simón narra a Estiu 1993 un episodi clau en la seva biografia –el dol que sent una nena després de la mort dels seus pares a causa de la sida, en un petit poble de l’Empordà. Una pel·lícula intel·ligent –sobre l’amor, diria jo– fruit d’una gran sensibilitat, però sense ni una gota de sucre. Simón parla d’emocions –això que avui està taaan de moda–, però d’una manera natural, sense histrionisme ni alliçonaments, retrata la vida, així tal qual.

Si Simón parla d’una vida que comença, Jordi Rovira i Oscar Moreno en el documental Joana Biarnés, una entre tots, recullen el testimoni d’una dona madura, que va ser fotògrafa en l’Espanya dels anys 60, que es va colar a l’habitació dels Beatles, que va trepitjar camps de futbol amb la càmera al coll –perquè el seu pare li va portar– i va sentir com la convidaven a fregar plats. Biarnés, que va ser redescoberta fa poc, serà a Andorra aquesta setmana.

Però Ull-Nu no és l’única ocasió per veure bon cinema. La cartellera comercial fa unes setmanes que inclou alguna autèntica perla (La librería, d’Isabel Coixet, però, només ha entrat via el Cineclub de les Valls, una llàstima). C’est la vie, d’Eric Toledano i Olivier Nakache, ha brillat en aquesta cartellera.

Intocable va fer famosos Toledano i Nakache. De fet, la publicitat de C’est la vie anuncia que aquesta comèdia sobre un casament vist des de dins pels treballadors és una història dels creadors d’aquella cinta. Curiosament no es diu res de Samba, una altra pel·lícula seva, pel meu gust encara millor que Intocable i amb una banda sonora que és un plaer.

Les tres cintes donen molta importància a l’humor, i proporcionen estones molt divertides, i alhora són un retrat, una radiografia, de la societat francesa contemporània –i europea en general- que deixa un regust amarg en l’espectador. Parlen de la precarietat laboral, donen una important quota de protagonisme als immigrants, protagonisme sense condescendència, ells són tan tragicòmics com els francesos.

Toledano i Nakache també s’ocupen de relacions personals entre desastres, entre fracassats de la vida (en teoria), però amb una gran lucidesa i sentit de l’humor. I ho fan amb sensibilitat; igual que Simón, sense gens de sucre. L’espectador marxa amb un bon regust de boca, amb un sentiment d’alegria de viure, amb una barreja de paciència i ironia.