La indústria del cinema viu una crisi profunda. El finançament per a nous projectes escasseja, amb els grans estudis apostant per seqüeles com Spider-Man 47 o Blancaneu 11. Els costos de producció als EUA són cada cop més elevats, i les recents vagues de guionistes i actors han deixat molts professionals a l'atur. Per si no fos prou, Donald Trump amenaça d’imposar un impost del 100% a les pel·lícules produïdes fora dels EUA.

Malgrat tot, l’edició d’enguany del Festival de Canes ha estat un èxit rotund. Les grans figures hi han estat presents, i tant Europa com països com l’Aràbia Saudita continuen finançant sectors clau del cinema. En aquest context, dues dones han destacat per sobre la resta, no només per la seva energia i visió, sinó perquè estan transformant l’ADN mateix del cinema global.

La directora i guionista francesa Clemy Clarke, establerta a Los Angeles, i la productora i emprenedora saudita Rasha Al-Emam, fundadora de Yellow Camel, lideren dues revolucions paral·leles: Clarke, a través de la simplicitat radical i la intimitat artística; Al-Emam, amb escala, infraestructura i l’impuls d’un nou horitzó cinematogràfic. Gràcies a creadores com Clarke, que pensen fora dels models tradicionals, estan naixent pel·lícules atrevides sense el suport financer habitual, sovint inaccessible per a molts projectes.

Qui hauria dit fa uns anys que l’Aràbia Saudita –un país sense cinemes fins al 18 d’abril de 2018– esdevindria un dels principals pols de rodatge del món?

A Cannes, Clarke ha presentat la seva última pel·lícula, Hi How Are You?, distribuïda a Prime Video als EUA i que aviat estarà disponible a Europa. És una aposta poètica i valenta rodada íntegrament amb un iPhone durant el confinament per la Covid-19. Lluny de ser una estratègia de màrqueting, va ser una elecció artística motivada per la necessitat –que Clarke va convertir en una eina poderosa de narració.

Amb un enfocament minimalista que recorda l’esperit de la Nouvelle Vague, sense equip tradicional i amb els mateixos actors manipulant la càmera, Clarke aconsegueix un nivell d’intimitat cinematogràfica poc comú en les produccions d’estudi: "Hi ha una proximitat que no té res a veure amb dir 'acció!'. Quan els actors estan sols amb el mòbil, apareix una espontaneïtat natural. És molt potent. Em va emocionar que l’Anoushka Delon volgués participar."

Per a Clarke, l’iPhone no és només una eina, sinó un mitjà democratitzador. El compara amb la caméra-stylo dels anys 50, però assegura que va més enllà: "Ara és el llapis de tothom. Tothom pot fer cinema. No hi ha límits."

Com a directora i guionista que també ha hagut d’assumir el rol de coproductora, Clarke parla clar sobre els reptes econòmics del cinema independent: "Avui, si vols fer cinema com a artista, has de ser també productor." Lluny de lamentar-ho, ho veu com una oportunitat. La seva pel·lícula és, sobretot, una eina per inspirar noves generacions.