Cinquanta setmanes per (no) fer el papanates

La majoria dels que ara mateix llegim o escrivim columnes fa (més o menys) dies que hem deixat enrere la pausa estiuenca. Una de les poques opcions que ens queden per superar el iuiu postvacacional, i no ofegar-nos en les nostres pròpies llàgrimes, és baixar al quiosc a despistar-nos mentre triem el col·leccionable per al nou curs. Jo tinc el cor dividit entre els carros de combat, la maqueta del Seat 600 o les nines de porcellana de mirada satànica.

El meu amic imaginari ho té clar: diu que això ens passa perquè ens posem el llistó massa alt. Aquest any, segons em comenta, les seves vacances havien de ser fantàstiques. A l’anada, amb la parella no hi hauria discussió per l’hora de sortida, la distribució del maleter o les noves possibilitats en l’acceleració de partícules subatòmiques. És per això que a l’arribada tocaria celebrar-ho amb el polvete del segle, una dinàmica que es repetiria diverses vegades –al dia– durant l’escapada estival. Els fills es portarien com campions i ell es passaria les hores jugant-hi. L’hotel de torn compliria amb escreix les seves expectatives: net, gran, barat, bonic i menú bufet exquisit. La platja, una caleta idíl·lica situada a una distància ideal, compliria també unes mides màximes. A més, caldria que la sorra fos d’un cert calibre, ni massa grossa ni prou fina. Quant a l’aforament, ja se sap, el nombre just de gent, ni molta ni poca. Finalment, el xiringuito, a tocar, tindria uns preus dins que no superarien el límit de la vergonya. És clar, em diu el meu interlocutor: així no hi ha déu que pugui tornar a casa amb un mínim regust de victòria. Les discussions d’abans de la sortida ja van deixar tothom de mala bava la resta del trajecte, de manera que de sexe en arribar a destinació, ni parlar-ne. Els nens, de manual, van donar pel sac cada minut del món durant el viatge, i no van apartar la mirada del mòbil ni un sol dia. L’hotel, un antre brut, petit i amb un bufet que era pura gasòfia, on no s’atansaven ni les mosques verdes. La platja, quilomètrica, estava a prendre pel sac, rebentada de gent i de meduses –i la sorra era pur paper de vidre, apte per a l’ús industrial, que se li va escolar per racons, desconeguts fins aleshores, de la seva anatomia. Al xiringuito, amb tanta multitud, ni s’hi va poder atansar per mirar preus.

Com a solució, el meu company (que no per ser irreal és menys assenyat) es proposa, en els mesos a venir, estar pendent de si mateix i dels seus éssers propers cada dia. Sentencia que per gaudir del que té potser no hauria d’esperar que el cosmos (que no té cap deute amb ell) vingui a redreçar-li, en dues setmanes d’estiu, tota la resta de l’any que es passa fent el gilipolles imaginari.