Ja fa dies que no aixeco cap.
I no són les cervicals.
És la primavera.
Per sort o dissort, el virus de la tristesa no és exclusiu dels andorrans –i per extensió dels humans–. També ataca molt acarnissadament els cítrics. Els símptomes del Citrus tristeza virus es manifesten en forma d’una debilitat en els arbres que pot acabar en la mort al cap de poques setmanes de ser-ne infectats.
Els meus esmorzars s’han tornat una mena d’esport de risc emocional. Obro una aranja rosa per la meitat i pateixo només d’imaginar la seva amargor propagant-se per dins del meu cos.
I, abans que la desesperació envaeixi la meva voluntat, m’empasso un còctel d’aliments i suplements naturals enriquits amb pol·len i plàtans seguint les indicacions de la meva farmacèutica de capçalera, que ha estat valenta a l’hora de recomanar Como combatir la astenia primaveral sin medicamentos.
I amb la panxa plena i la ment buida, faig l’esforç de documentar-me a la inversa. I la Barbara Ehrenreich a Sonríe o muere: la trampa del pensamiento positivo (Ed. Turner) m’ha convençut que la resposta al perquè de la meva sensació d’infelicitat no la trobaré en els llibres de psicologia positiva: “Per descomptat, la felicitat mai està garantida, encara que un sigui ric, li vagi bé a la vida i tingui amor. Però que la felicitat no sigui un resultat invariable d’unes circumstàncies felices no vol dir que la trobarem per mitjà d’un viatge interior en què revisem el que pensem i el que sentim. Ens enfrontem a problemes reals, i només podrem afrontar-los si pensem menys en nosaltres mateixos i ens posem mans a l’obra en el món real.”
I com que no conec més món real que el reflectit a les vinyetes dels diaris, repasso l’estat esbiaixat de la situació, perquè de seguida recordo que el ninotaire Jordi Planellas ha estat acomiadat de manera fulminant. I la pèrdua de la seva visió irònica, crítica i emotiva de retratar l’actualitat, personalment no em fa cap gràcia.
Truco a casa de la veïna que té un jardí amb un petit hort. Només de veure’m la cara em fa passar a l’exterior, i allà, al costat de la tàpia, m’abraço al seu llimoner.
I tots dos plorem desconsoladament. Cadascun a la seva manera.
Segueixo sense aixecar cap. Potser la primavera.
