Ciutadans de primera i de segona

He escrit en més d’una ocasió,  manllevant la frase a un bon amic, que governar és emprenyar, ja que cada cop que es prenen decisions, siguin del caràcter que siguin, hi haurà, més o menys nombrosos, qui no les compartirà i s’hi oposarà frontalment.
La revaloració de salaris i de les rendes dels lloguers proposada pel Govern de cara a l’any vinent davant l’absència d’acord entre representants sindicals i empresarials al si del Consell Econòmic i Social n’és un bon exemple. I és que malgrat que hi haurà qui defensarà que en la cerca de l’equilibri entre les posicions distants d’ambdues parts el Govern no n’ha acontentat cap, senyal inequívoc que la mesura és bona, la proposta de l’executiu, a part de castigar la classe mitjana –si és que encara en queda– crea ciutadans de primera i ciutadans de segona.
Si més no en aquest punt, tot i que per diferents motius, hi estan d’acord uns i altres i també els propietaris de béns i immobles que veuen com ells només podran apujar com a màxim, i depenent del cas, un 5% al lloguer mentre les despeses de manteniment dels edificis sí creixeran la totalitat de l’IPC.
Més enllà que des de l’empresariat no es vegi bé que des del Govern se li imposin unes graelles salarials, el fet d’establir precisament aquestes franges d’increment del salari en funció del sou que es percep crea també ciutadans de primera i ciutadans de segona si es compara la situació dels assalariats del sector privat i els treballadors públics, a qui sí s’aplicarà al sou la totalitat de l’IPC independentment de quin sigui el nivell salarial.