L’any 2015 haurà estat una fita en la història d’Andorra. Tan aviat com va esclatar l’assumpte de BPA vaig escriure que hi hauria un abans i un després d’aquest trist episodi. Probablement l’única cosa que per ara queda clara a la ciutadania és que res no és clar. Des del punt de vista del ciutadà del carrer hem anat sentint declaracions ràpidament canviades i contradictòries. Pel que fa als empleats, entre els quals no figuro, puc imaginar l’angoixa d’una feina amb futur incert. Des del punt de vista dels clients, entre els quals tampoc aparec, costa poc imaginar la por suscitada pel dubte de si podran recuperar els diners, estalvis i plans de pensió dipositats.

Girant els fulls del calendari, poc temps després de celebrar el primer trist aniversari i d’encetar una primavera que hauríem pogut pensar més florida, l’afer BPA continua en el mateix fanguer, al qual ara s’afegeix l’esquitxada dels papers de Panamà, i un cop més la ciutadania volem sentir explicacions i ens sembla, potser equivocadament, només sentir part d’allò que hauríem volgut sentir. Res no és clar, i el ciutadà continua atònit. Per mi ningú és acusable sense proves, i és altament defensable si ho diu tot, però ho ha de dir.

Els comptes de la CASS un dia diuen una cosa i l’endemà gairebé la contrària, com passa amb les explicacions sobre el sistema sanitari. Tot sembla envoltat en un núvol, com aquell que uns quants han decidit edificar sobiranament sense consultar la població per saber si accepta o no que una estructura d’ús incert i de molt discutible gust i ubicació pugui costar més de 32 milions d’euros de tots nosaltres. Tots som SOM, ¿o ja no?

El futur és incert, a escala mundial però també dins dels nostres 468 quilòmetres quadrats. Fa la sensació que el país pateix una espècia de fugida frenètica endavant propiciada per una angoixa latent.

Els nostres governants pateixen una mena de símptoma de consumisme agut que els empeny a consumir de manera frenètica: rotondes, eixamplament de carreteres, espectacles de molt diner i rendiment dubtós, a cercar un heliport fonedís com un sabó mullat que constantment ens rellisca de les mans i que tampoc queda clar si ens cal.

I davant d’aquest consumisme d’Estat, ¿com reacciona la ciutadania? Tímidament en les xarxes socials, clandestinament en la premsa i relativament ben poc en les tertúlies radiofòniques o televisives, si és que hi és convidada. Com que sabem que el poder legislatiu davant del poder executiu ben poc hi té a dir a causa de lligams consanguinis, o de minoria dividida, i sense gaire més dret que poder gemegar, estaríem condemnats a assumir aquest consumisme d’Estat que afecta l’executiu davant la impossibilitat parlamentària i la quasi submissió de la ciutadania. Per sort, potser, i en casos comptats, comença a brotar alguna inquietud en les xarxes socials. Però, vet ací que apareix la figura del... conspirador. ¿Demanar explicacions, dubtar, indignar-te et converteix en conspirador?

Assumeixo gratament el qualificatiu. Com deia Stéphane Hessel, gran resistent durant la guerra i coredactor de la Declaració Universal dels Drets Humans, “je vous souhaite à tous, à chacun d’entre vous, d’avoir votre motif d’indignation. C’est précieux”. Jo ara en tinc més d’un, de motiu d’indignació: la manca de claredat en els assumptes esmentats més amunt, les despeses innecessàries, la desfiguració del patrimoni i el paisatge andorrà, la poca consideració envers el ciutadà del carrer, la incertesa d’un futur que sembla que es vulgui edulcorar, la fugida endavant d’aquest petit país, el consumisme d’Estat, però també estic indignat com a ciutadà, com a individu, com a petit empresari, com a pare, com a avi.

He tingut algun càrrec polític i sempre, amb errors assumits, he estat transparentment i modestament al servei de la ciutadania, però sobretot, abans i després d’aquests càrrecs polítics, com a ciutadà del carrer he estat implicat en qüestions d’àmbit associatiu i social que m’han dut a ocupar funcions mai remunerades i en les quals, i com els gats, he tingut set vides, totes ben enriquidores.

Georges Clémenceau deia que la guerra és un assumpte massa greu per deixar-lo sols als generals. No sé si el fet d’afirmar que la política és massa seriosa per delegar-la sols als governants és de conspiradors o de pensadors.