Clarobscur

Xicot amb cistella de fruites, La vocació de Sant Mateu, Santa Caterina d’Alexandria o el Sant Jeroni penitent, Cap de Medusa i Narcís són quadres de l’artista italià Michelangelo Merisi da Caravaggio o més conegut com, simplement, Caravaggio. La seva vida no fou exemplar. De fet, acabà els seus dies víctima de la malària contreta en una presó. Baralles, tribunals i exilis, una fugida constant que no li impedí la depuració de la tècnica del clarobscur i passar a la història de l’art pel seu paradoxal realisme aplicat a escenes mitològiques, la qual cosa el fa sobtadament modern.
En el clarobscur –i consti que soc un mer aficionat, que em perdonin els historiadors de l’art– els protagonistes de l’escena pintada formen diversos plans que contrasten amb un fons negre, obscur. Aquest fons permet un treball acurat de la llum, la qual cosa fa que aquesta esdevingui l’autèntica constructora de l’escena. Així, el fons obscur no és un caprici, sinó una necessitat, cal un fons obscur per definir amb força els contorns i potenciar el realisme d’allò que hi figura: cossos, fruites, robes, etcètera. Però el clarobscur, trobo, ens remet a quelcom més, és una espècie de buidor artificial. Artificial perquè l’observador sap que al fons hi ha alguna cosa: la resta de l’habitació, una tela, un tapís, una cova... Ho sap, però no ho veu. Potser que l’escena, fins i tot, s’hagi construït en el buit. 
La buidor l’emparenta, sota el meu prisma, amb la pintura xinesa, sobretot la practicada pel taoisme. Però com del tao ja he parlat en alguna ocasió, m’agradaria concebre l’obscuritat a Caravaggio com a simple buidor i veure que el que importa és la llum i la figura. No hi ha un treball del paisatge, aquest s’abandona pràcticament i l’escena cobra força pel contrast. Crec que hi hauria un paral·lelisme amb la manera com avui percebem les traces de la realitat. Davant: l’escena immediata. Al fons: el negre absolut. La sensació de suspensió d’allò que veiem no pot ser més nítida. Davant: tota la llum. Al fons: el negre que possibilita les formes. Però la llum enganya perquè també amaga. Juga entre els plecs de les robes i els cossos dels models, sovint provinents dels baixos fons romans i napolitans, i no ens diu tota la veritat. Per això Sant Jeroni cavil·la i Sant Tomàs furga en les ferides del Crist. 
Caravaggio, artista profundament realista que es llança al barroc, acumula, a la seva pintura, lliçons profundes del món present i del que ha de venir. Món de clarobscurs que potser sempre ha estat així, però que tinc la sensació que no podem deixar de percebre en aquesta alternança: amb un primer pla definit sense miraments i amb un fons que, quan allarguem la mirada, no podem albirar. Una realitat definida, una sensació d’irrealitat.