Classes per posar-se a la pell de l’altre

Fa poc, en un acte públic una classe d’uns 25 nens de 7 o 8 anys havia de pujar a l’escenari, un dels nens era ajudat per una professora, o personal de reforç, perquè tenia mobilitat reduïda i diversitat funcional. Em va fer pensar com ha avançat l’educació, afortunadament, i com la integració, espero, eliminarà el llenguatge discriminatori que encara hi és present. No tolero escoltar polítics que encara utilitzen vocables com “minusvàlids”. O d’altres persones que utilitzen expressions com “retardat mental” per insultar. Aquests segurament et diran que no ho fan per ofendre a cap persona amb discapacitat, però resulta que aquestes expressions suposen una falta de respecte. Ja sé que, potser, aquell home que li va donar un petó a la periodista mentre treballava no tenia intenció d’ofendre-la. Però el fet és que li va faltar el respecte. Vos proposo un exercici molt difícil: posar-se en la pell d’una persona que té diversitat funcional i que hagi d’escoltar que s’adrecen a ell com “minusvàlid” o que vegi com algú insulta a un altre dient-li “retardat mental”. És difícil posar-se al seu lloc, oi? A nosaltres no s’adreça ningú posant-nos etiquetes o amb mirada compassiva... és clar. Si deixem passar certes actituds, malgrat només siguin paraules, faltem el respecte (que és la base de tot acte violent) i ens allunyem de la igualtat. Vull pensar que aquells nens  que pujaven a l’escenari mai utilitzaran aquests vocables i expressions perquè això serà faltar el respecte del seu company. I si no és així, deixem d’estudiar coneixement del medi i aprenguem allò de posar-se a la pell de l’altre.