Fa pocs dies vam abaixar el teló de la quarta edició del ClàssicAnd. Quan acaba un festival, els focus s’apaguen, els artistes marxen, els escenaris es desmunten i tothom recupera la seva quotidianitat. És llavors, enmig del silenci que deixa l’activitat frenètica de les darreres setmanes, quan un pren consciència de tot el que ha passat.
Els espectadors veuen el resultat final: els concerts, els espectacles, els aplaudiments i les emocions compartides. Però darrere de cada funció hi ha un grup de persones que treballen perquè la màgia sigui possible. Per això avui no vull parlar de programacions ni de xifres. Avui vull parlar de gratitud.
Gràcies als artistes que han confiat en nosaltres i han portat el seu talent a Andorra. Als músics, cantants, actors, ballarins, directors i creadors que han pujat als nostres escenaris. Gràcies  també als artistes andorrans que s’han sumat amb el seu talent a la nostra aventura. Gràcies als equips tècnics, de producció, comunicació, protocol, acomodació i logística. A tots aquells professionals que sovint treballen lluny dels focus però sense els quals no hi hauria espectacle.
Gràcies també a les institucions que han fet possible aquest projecte. Als ministeris de Turisme i Cultura, als comuns d’Andorra la Vella i Ordino, als nostres dos patrocinadors Creand i Morabanc, la complicitat del Consell General, als col·laboradors i a totes les persones que han cregut en la necessitat que Andorra disposi d’un gran festival internacional de música i dansa.
I gràcies al públic. Als qui ens han acompanyat des del primer dia i als qui han descobert el festival en alguna de les seves edicions. Als qui han omplert auditoris, esglésies, places i carpes. Als qui han vingut a emocionar-se, a descobrir i a compartir.
Els festivals són una obra col·lectiva. Ningú no els construeix sol. Són la suma de moltes mans, moltes idees, moltes hores de feina i també moltes il·lusions compartides. Quan les coses funcionen i les emocions arriben a l’escenari i a la platea és perquè molta gent ha remat en la mateixa direcció.
Quan el ClàssicAnd va néixer ho va fer amb una previsió inicial de quatre edicions. Avui podem dir que aquestes quatre edicions s’han celebrat. Les quatre. I això, en un món cultural cada vegada més complex i canviant, ja és un motiu de satisfacció.
Durant aquests anys hem tingut el privilegi d’acollir grans artistes internacionals, però també hem vist com el festival trobava el seu lloc dins la vida cultural del país. Hem compartit moments inoblidables, hem superat dificultats, hem après dels errors i hem celebrat els encerts. Com passa en qualsevol aventura humana que val la pena.
Personalment, aquests quatre anys m’han enriquit enormement. He après de companys, artistes, institucions i espectadors. He conegut persones extraordinàries i he pogut comprovar una vegada més que la cultura té una capacitat única per unir-nos, emocionar-nos i fer-nos créixer com a societat.
Vivim en un país petit. Però aquests anys hem demostrat que la dimensió d’un país no es mesura només pel seu territori, sinó també per la seva ambició, la seva sensibilitat i la seva capacitat de somiar. Quan hi ha talent, compromís i voluntat, les coses passen. I aquests quatre anys en són una bona prova.
No sé què ens depararà el futur. Potser hi haurà noves edicions, potser no. Això el temps ho dirà. Però sí que sé una cosa: ha estat un privilegi formar part d’aquesta aventura.
Per això avui només em surt dir una paraula: gràcies.
Gràcies a tots els qui ho heu fet possible. Sigui quin sigui el camí que ens esperi a partir d’ara, ningú no ens podrà prendre el que hem viscut. Els aplaudiments, les emocions, les complicitats, les amistats nascudes pel camí i la satisfacció d’haver contribuït, entre tots, a fer del ClàssicAnd una realitat.
Potser el futur encara està per escriure, però ningú no ens podrà prendre la immensa sort d’haver compartit aquests quatre anys extraordinaris.