El lloc tenia poca llum. Molta gent. Massa. Però d’això es tractava, d’una macrofesta. Mercutio ja ho havia dit: “haurem d’estar alerta per si hi ha moguda, perquè hi haurà molta penya”. La veritat és que anar amb les mascaretes a la Capuleto’s Party tenia el seu morbo. Orgullosos davant de l’enemic. Benvolio donava l’alarma: “La poli!” Tothom d’aquí cap allà. “Corre, tio, corre”. Si els enxampen tindran molt a perdre: confinament, lloc il·legal, festa privada, toc de queda. En un moment va perdre de vista el cosí i es va veure sol entre la multitud: “No miris enrere”. Una porta mig oberta. Sense dubtar-ho hi entra i intenta tancar-la perquè ningú tingui la mateixa idea.
Li costa tancar-la. “De què vas? Fot el camp!” Hi ha algú. Entre la poca llum i la mascareta no en reconeix la veu. “Així que es calmi, me les piro.” Sembla que hi ha xivarri, corredisses i crits. Però aquí estan els dos, aguantant la respiració. Romeo sent que el seu alè alcohòlic l’està asfixiant dins de la mascareta. Silenci. Cap dels dos diu res, però ell és més impacient: “Sortim”. Ella és més poruga: “Espera.”
Abans no el deixava entrar i ara no vol que surti. Un soroll els posa en alerta. Hi ha algú fora. Encén els llums de la sala. Calma, perquè l’armari, o el que sigui que és, està tancat. La llum es cola per sota de la porta. Aguanten la respiració altra vegada. Llum apagada i passos que s’allunyen. Amb molta cura intenta treure el mòbil de la butxaca. És estret i en aixecar el braç, Romeu ensopega amb el pit de la desconeguda. No es poden veure les cares, però si el rubor del noi emetés llum, s’escalfaria la Terra. “Ho sento, jo només volia el mòbil, de veritat, és que és molt estret. Em sap greu. De veritat que no volia. T’he fet mal?” Fins i tot amb la por al cos, fins i tot per si són descoberts, Julieta no pot deixar de riure darrere de la màscara. “T’estàs rient? T’estàs enfotent de mi?” Tot d’una és la llum del mòbil de Julieta la que il·lumina el petit cubicle. Llum que sorprèn els dos joves. Cara a cara. Romeo, encara enrojolat de la vergonya, i Julieta amb les llàgrimes nervioses del riure. Sorpresa. Només ulls. Primera mirada. Contacte. No hi veuen res més. Els de Julieta impacten amb els de Romeu, oberts com plats, pupil·les dilatades que engrandeixen la seva mirada. Silenci. No saben qui hi ha sota aquestes mascaretes. Però saben que aquests ulls ja no els podran oblidar mai. Un altre moment de silenci que ara tímidament es trenca amb un murmuri. “Tranquil. No passa res. Ha estat un accident, oi?”
Tota la gallardia de Romeu s’ha esfumat. “És clar, és clar. Un accident”. Ella sap que està indefens. També que aquests ulls són els més honestos que ha vist mai. “Doncs és una llàstima”. Sense deixar de mirar-lo, sabent on llançar el dard, ella acaba de fer-li la feina bruta a Cupido. La porta s’obre. Ella surt precipitada. “Espera, no em deixis així”. Ara és ell qui ha llançat el dard. “Així com, espavilat?” Els dos estan en el mateix precipici. “No t’ha semblat suficient?” Llavors ell, ara sí, recupera el cognom que l’ha fet famós, i molt a poc a poc es treu la mascareta. “Vull mirar-te sense que res et tapi”.
Julieta s’ha desarmat. Diana caçadora, caçada. Subtil, suau, lleugera, com la núvia que es despulla per primera vegada davant de l’estimat, Julieta baixa la seva màscara per igualar-se. El món s’ha aturat. Un crit: “Estàs boja: posa’t la mascareta ara mateix. A qui se li acut, i amb aquest paio.  Bojos, que ens matareu a tots. De botellón, sense mascareta, els joves no teniu consciència. Camina, anem. I tu també, posa’t la mascareta”. La dona agafa del braç a Julieta i l’arrossega sense vacil·lar, sense evitar aquesta última mirada que els lliga definitivament. Un altre crit “Tio, on eres? Què feies amb la Capuleto aquesta?” “Qui?” “No ho sabies? Era Julieta”.
Els tres surten ràpidament. Però Romeo ja ha localitzat el seu perfil d’Instagram, i àgil com ningú, li envia furtiu un MD: “Soc Romeo, i soc teu.”