En societats com l’andorrana, on no existeixen conflictes estructurals reals en matèria de convivència per raó de religió, la temptació de construir-los és més gran del que sembla. No perquè hi hagi una voluntat explícita de trencar res, sinó perquè una part del debat públic –i especialment el polític– funciona cada vegada més sota la lògica de l’atenció: impacte, simplificació i polarització. En un entorn saturat d’informació, destacar s’ha convertit en una prioritat, i això sovint es fa a costa del rigor.
Generar titulars a partir de fets puntuals, amplificar-los i convertir-los en símbols d’una suposada problemàtica de fons és una estratègia ben coneguda. No requereix ideologia extrema, sinó oportunisme. És molt més fàcil mobilitzar a través de la percepció de conflicte que no pas a través d’una gestió serena i reflexiva de la realitat. El matís no genera clics; el conflicte, sí. I en aquesta dinàmica, el relat acaba pesant més que els fets.
Això no és necessàriament extrema dreta, com sovint s’intenta etiquetar de manera simplista, ni tampoc extrema esquerra quan es produeix en sentit contrari. És, sobretot, interès polític. Interès per ocupar espai mediàtic quan les idees no el generen per si soles, per marcar agenda i per situar-se en un relat que provoca reacció. En aquest context, la veritat i la proporcionalitat passen a un segon pla; el que importa és la capacitat de generar debat, encara que aquest sigui parcial, exagerat o directament artificial.
Aquest mecanisme té un efecte acumulatiu. Quan es repeteixen constantment determinades narratives, encara que parteixin de fets aïllats, acaben configurant una percepció col·lectiva. El problema no és només el contingut del missatge, sinó la seva reiteració. A força de repetir que hi ha tensions, aquestes poden acabar interioritzant-se com a estructurals en una societat que, en realitat, no les viu en el seu dia a dia. És així com es construeixen problemes que no existien o que, com a mínim, no tenien la dimensió que se’ls acaba atribuint.
Les conseqüències d’aquesta manera de fer política no són menors. D’una banda, es debilita la confiança social, perquè es projecten sospites i recels allà on hi havia normalitat. De l’altra, es desvia l’atenció dels problemes que sí que són reals i urgents, com l’accés a l’habitatge, el cost de la vida o el model econòmic del país. Quan el debat públic es concentra en qüestions inflades, es perd capacitat per abordar allò que realment afecta la ciutadania.
La política, en el seu sentit més útil i responsable, hauria de prioritzar la resolució d’aquestes qüestions reals, no la fabricació de debats al servei d’interessos particulars. Governar no és generar titulars, és prendre decisions i assumir-ne les conseqüències. Però en un context en què la visibilitat sovint es confon amb rellevància, el risc de caure en aquesta lògica és elevat, i la línia entre informació i espectacle esdevé cada cop més difusa.
Per això, més que preguntar-nos si un discurs és d’extrema dreta o d’extrema esquerra, potser cal fer-nos una pregunta molt més útil: és honest amb la realitat que descriu? Parteix de fets proporcionals o els deforma per generar impacte? Contribueix a resoldre problemes o simplement a amplificar-los?
Perquè exagerar problemes inexistents no és radicalisme ideològic; és una manera de fer política basada en l’impacte immediat, en la reacció emocional i en la necessitat constant de mantenir l’atenció. I això, en el fons, té un nom molt més precís i menys grandiloqüent: clickbait.