Coagulant la societat
Al BonDia del 10 de maig del 2018 se’ns diu: “El projecte de llei d’òrgans preveu un programa de donació de medul·la.” Segons el diari, el ministre de Salut “va destacar que davant d’un possible donant un equip de professionals exposarà a la família per què hauria d’acceptar l’extracció”. Només faltava això! Una família que no vulgui donar els òrgans, amb tota la raó del món haurà de tenir un “professional” que el faci canviar d’opinió. Com si la gent no tingués criteri: deleguem cada cop més l’opinió als “altres”, als que tenen títols acadèmics o universitaris. Aviat haurem de tenir un diploma o certificat que ens permeti caminar pel carrer degudament. I ja veig un futur on a qualsevol centre esportiu no podràs adreçar la paraula a ningú sense abans haver-li ensenyat un certificat de bona conducta i bona salut psicològica! Altrament et podrà demandar.
M’adono que gradualment se’ns treuen bocins de llibertat i de capacitat de reflexió: deleguem sense cap tipus de reacció les nostres opinions als “professionals” i altres representants oficials i institucionals. Un nivell mai vist fins ara. Quan una família no vol donar o entrar en el mercadeig d’òrgans ja ho té decidit i prou!
Un exemple flagrant que tenim a Andorra és el “grup de pares”. Dits grups estan articulats per un psicòleg moderador. No tenim mares, germanes i germans que són pares, àvies, tietes o amigues que ens puguin dir què fer amb un nadó, que hi hàgim de fer intervenir un professional? Els nostres pares no anaven a “grups de pares” després del treball, i la nostra joventut, sense ser perfecta, era més educada i més respectuosa que els joves d’ara. I ara no discutirem sobre com ha evolucionat el comportament dels joves. La qüestió no és aquesta. La qüestió és que cada vegada més fem entrar a les nostres vides l’“Estat” perquè ens digui què hem de fer en coses que mai haurien de ser dites.
Al BonDia del 9 de novembre passat es ressenya un curs “totalment pràctic” que consisteix a ensenyar al comerciant o venedor la manera de crear emoció perquè el client vulgui entrar a l’establiment i crear-li una experiència agradable... Dit curs, encara que sigui gratuït és... Bé... Ja no saben què inventar. La meva germana, al seu lloc de treball, fa uns dos anys no podia obrir paquets que rebien a les oficines de la policia londinenca. Per què? Com que un funcionari es va fer mal en obrir un paquet, va portar davant de la justícia la policia i l’Estat Britànic. A conseqüència d’això, i per curar-se en salut, l’Estat demana una petita formació als funcionaris... per obrir paquets!
La situació és d’una extrema perillositat, o si més no, és extremadament greu. I el que és doblement greu és que ens van ficant milions de normatives que asfixien la societat. Diplomes a dojo. És a dir, una allau de titulitis i de reglaments que fa que cada vegada més el ciutadà corrent hagi de pagar per absolutament tot.
Se’ns estan “restringint” llibertats, bé perquè el ciutadà perd poder adquisitiu o bé perquè els altres –o més ben dit, l’Estat i les institucions oficials– han de pensar per ell o volen pensar per ell, i dir-li el que ha de fer sense deixar-li marge de decisió. I el que és triplement greu és que aquestes normatives, regulacions, títols inútils ens els encolomen quan no estan escrits al programa de cap dels partits que votem cada quatre anys.
No falta gaire perquè es demanin diplomes per ser pare o mare... Però és que, a més, els que ens hagin de dir què fer i com actuar tampoc no podran si no tenen abans un diploma per a qualsevol cosa. Un diploma per poder obrir la boca i un diploma adaptat per a cada proposta lògica. I un altre diploma per a qualsevol actuació directa. La societat es va espesseint, coagulant sense que quasi ningú se n’adoni. Es van privatitzant cada cop més les llibertats. La gent no pensa, i el savoir faire es va perdent. Això sí, si tens un tros de paper ben emmarcat... Endavant!
Aquí ningú reacciona mai. Us deixeu portar pels corrents polítics i les modes que arrosseguen Occident i copiem el dolent de fora, en comptes de ser un petit país que cuida la seva ciutadania, que se la fa seva. Se us en fot tot. Ni us va, ni us ve. Ja us ho trobareu en un futur relativament immediat.