Codis de vestimenta

La possibilitat d’arribar a prohibir que els consellers generals duguin tatuatges en llocs visibles del cos va encendre ahir el nostre petit cosmos comunicatiu de comentaris anònims i piulades. Sembla que la proposta advoca al mateix temps perquè els parlamentaris portin vestit, camisa i corbata a les sessions. Abans de continuar, vull recordar que la Constitució deixa clar que “tots els andorrans tenen dret a accedir en condicions d’igualtat a les funcions i als càrrecs públics” i en conseqüència qualsevol aspecte relacionat amb els codis de vestimenta i aparença personal hauria de circumscriure’s a l’àmbit de les recomanacions i no al de les obligacions o prohibicions. La qüestió, però, m’ha portat a reflexionar sobre els codis de vestimenta des de diferents perspectives. 
Una manera de vestir se sol correspondre a una manera d’expressar-se, i per tant, els estils no són neutres. Ni tan sols quan creiem que ho són. Quan els parlamentaris de la CUP van decidir acudir al Parlament de Catalunya amb samarretes, la seva indumentària d’entrada ens va sorprendre, però ben aviat la ciutadania va entendre que els missatges que duien al pit formaven part de la reivindicació i la lluita política i social de la formació. 
A l’altre extrem, i potser amb certa ingenuïtat, podríem arribar a veure el vestit, la camisa i la corbata com una mena d’uniforme per evitar discriminacions. L’abillament tradicional dels consellers generals, el gambeto i el tricorni, servia precisament a aquest propòsit: amb els consellers generals vestits tots de la mateixa manera, no hi havia distincions entre uns i altres per raó de riquesa o estatus social, i per tant totes les veus comptaven igual. Almenys en teoria.
Fa uns anys, quan treballava de periodista, vam rebre un correu en què se’ns demanava que vestíssim correctament quan cobríssim les sessions del Consell General. Enmig de l’onada d’indignació, un company ens va preguntar com ens vestiríem si anéssim a demanar un crèdit al banc i si respectàvem més les entitats bancàries que el parlament que ens representa. Una pregunta incòmoda i que ens situava en aquella línia fina que separa la llibertat individual de la correcció i el respecte per les institucions que són les nostres.
Al Consell General, hi ha una mena de norma no escrita que, a les sessions amb abillament tradicional, els consellers generals han de dur vestit i corbata negra, camisa blanca. Un codi que s’aplica només als homes perquè aquesta mena d’usos i costums ve d’una època en què no hi havia conselleres generals.
Aquells temps, afortunadament, han quedat enrere i els nous usos i costums s’haurien de correspondre als valors actuals de la societat. Una societat que valora més el fons dels parlamentaris que no pas l’aparença física. Una societat que vol que la seva pluralitat sigui visible al Consell General, si cal amb tatuatges i pírcings. Una societat que no necessita uniformar per no discriminar. Almenys en teoria.