Coetanis de Romeu: William Eagle Clarke

L’Andorra enigmàtica i desconeguda era cobejada per intrèpids viatgers del segle XIX, com és el cas de qui esdevindria president de la British Ornithological Union i membre de la Royal Society: William Eagle Clarke. El conservador del departament d’Història Natural del Museu Reial d’Escòcia visita Andorra el 1889 i publica On the Ornithology of the Valleys of Andorra and the Upper Ariège.
Eagle Clarke arriba a Soldeu amb Basil Carter, tot i que en un inici l’havia d’acompanyar el conegut ornitòleg James Backhouse. Durant la preparació de l’expedició, contacten amb el delegat permanent d’Andorra a Perpinyà, Bonhoure, i aquest de retruc ho fa saber al veguer, Charles Romeu. En una missiva del 12 d’abril, Romeu li respon que comunicarà la visita al batlle Bonell i als secretaris Moles i Picart, per tal que es posin a disposició dels viatgers. Els demana que facilitin als estudiosos tot el que necessitin per portar a terme la seva recerca, menjar, bones cavalcadures i guies segurs. Avisa també al delegat permanent que potser haurien de posposar el viatge atès que les muntanyes estan cobertes amb un bon gruix de neu i amb uns camins impracticables.
El 12 de maig arriben a l’Ospitalet, on demanen un guia. Se’ls informa que no poden anar perquè hi ha molta neu i segurament els camins per passar les mules no estaran nets fins al juliol. Tot i així, el 20, a les cinc del matí, emprenen camí cap a Soldeu acompanyats del guia Minguel. Un viatge d’una setmana amb poc equipatge però que inclou pistoles i municions. Amb la neu que els arriba fins als genolls, arriben al port de Soldeu a tres quarts de deu del matí. Tot i la neu observen, ja en territori andorrà, uns quants pardals i pits-roig. A banda de la descripció que fa de les espècies autòctones, Eagle Clarke es fixa també en la població local. Dels andorrans diu que estan per sota de l’altura mitjana, de bona aparença, i que la seva activitat principal és la ramadera. Compartir l’allotjament i la manera de viure dels camperols així com la manca de netedat no és gaire del seu grat. Tot i així, pensa que són una raça independent però inofensiva que els permeten una gran llibertat i facilitats per aconseguir la seva recerca sobre ocells.
Però la nota discordant del viatge la dona el guia i intèrpret, Minguel, desproveït de cap moral. Els explica que va estar a l’exèrcit francès, a l’arma d’artilleria, i que va servir a Algèria i a Tonquin. S’havia reconvertit en un contrabandista ben llest que els espolia sense cap remordiment amb unes càrregues exorbitants pels allotjaments a Andorra, Canillo i Soldeu. Les protestes no serveixen de res...
El 25 de maig deixen Soldeu i Minguel, amb el seu cos embolcallat de xals, mocadors, i carregats de llumins travessen el pas durant una gran tempesta de neu per arribar al vespre a Acs. I aquí acaba l’aventura andorrana d’aquests estudiosos anglesos, que en conjunt és satisfactòria.