Coincidència inesperada

Cada matí, mentre em preparo la col·lecció de pastilles abans d’esmorzar, la miro per comprovar-ne l’evolució. Des de la taula de la cuina veig com els botons apunten maneres i en un parell de setmanes l’orquídia lluirà quatre flors magnífiques. Seran d’una delicadesa exquisida i, un any més, dissiparan el meu dubte recurrent de si aguantarà l’hivern. Potser la cuina no és un indret amb prou glamur per a una planta exòtica que prové d’un clima tropical i mereixeria un hivernacle. Malgrat tot, ella tira amunt vora la humil finestra gaudint de la llum intensa del cel de muntanya, desafiant l’alçada, el fred i la sequedat.

Enguany ha fet vuit anys, però tant de bo tots envellíssim amb el seu encant irresistible. La dificultat per descriure la flor em supera i dubto d’aconseguir-ho: és com una papallona d’ales arrodonides que combina el blanc amb uns dibuixos de color cirera fosc. Una preciositat! Me la va regalar la Daniela Sirés per la presentació de Flaixos de llum blanca, el meu primer llibre de relats. L’endemà, el Lluís va aparèixer al menjador amb la planta a les mans intrigat per l’obsequi. “Mama, han portat això per a tu”, em va dir sense més ni més. L’orquídia duia una targeta petitona: “Enhorabona i per molts anys! Em sento orgullosa de tu. Daní”. 

La Daniela va morir fa uns anys, però el record de les seves paraules encara m’emociona i la presència de les flors la fa perdurar ben viva en la memòria. Va ser la cap de la Biblioteca Nacional durant molts anys. Una persona amable, correcta i comprensiva, acompanyada del cerimonial de la seva formació francesa. Em va ensenyar a estimar els llibres antics i em va contagiar la passió per la feina, crec que mai no li podré agrair prou.

En entrar el Joan a la cuina per acabar de preparar-me l’esmorzar: la torrada amb un raig d’oli i el cafè amb llet; la planta es converteix en el centre de l’escena quotidiana. Li comento que els botons estan a punt d’esclatar i ell li neteja les fulles i la rega una mica. Confesso que se’n cuida molt més que no pas jo, és el jardiner oficial del racó verd de la casa. Anava errada pensant que es pansiria en quatre dies!

Després d’esmorzar, em poso a treballar una estona. Una pila de revistes, diaris i retalls vells creix sota la taula del despatxet, amb prou feines puc encaixar les cames entre la paperassa i he decidit fer neteja. Em sap greu llençar-ho tot a la babalà, sense una revisió mínima. Són lectures guardades per algun motiu potent que ara he oblidat. Entre els fulls arrencats de El País Semanal s’acumulen articles fabulosos. N’he rescatat un de l’Almudena Grandes que conté una coincidència inesperada. Diria que l’autora el va escriure pensant en mi, com si la natura de l’altra banda del món hagués obrat una connexió estranya. L’article en qüestió, titulat Mala fama, gira entorn d’una orquídia bellíssima que una lectora li regala durant una signatura de llibres a Granada. L’Almudena, amoïnada a l’inici pel dubte de si serà capaç de cuidar-la, en destaca després la fortalesa i resistència. Les orquídies, diu, són uns éssers vius molt agraïts que ens retornen amb escreix el temps que dediquem a cuidar-les. M’apunto al consell amb què conclou l’article: “La pròxima vez que les regalen una orquídea, acuérdense de mí, y denle una oportunidad.” Gràcies estimades Daniela i Almudena.