Colla de brètols

Vosaltres… Sí, sí, vosaltres… Sou una colla de brètols.

No, no m’he tornat boig. No us estic insultant a vosaltres, lectors. Només m’he recordat d’algú i ho he escrit en veu alta, això és tot. I no, ni tan sols pensava en ningú, la veritat. És que no sabia com començar l’escrit d’avui per intentar explicar com veig jo aquest concepte que està tan de moda anomenat llibertat d’expressió i se m’ha acudit això.

El que pretenia amb aquesta poca-soltada d’interpel·lació inicial era demostrar que sí que pots dir el que vulguis, on vulguis i com vulguis perquè et protegeix aquesta llibertat. De fet, és un dret, com es reflecteix en la Declaració Universal dels Drets Humans. Imagineu que hagués posat una sèrie de noms a darrere de brètols. Tampoc no m’hauria passat res, estaria en el meu dret de posar-los. Potser m’haurien fet una cara nova, això sí. Ara bé, quan l’expressió de la teva opinió ofèn, incita la violència o vulnera un dret de l’altra persona, llavors no hi estic d’acord.

Em venen al cap les denúncies d’una sèrie de cantants de l’Estat veí que, usant la seva llibertat d’expressió, insultaven el seu cap d’Estat i incitaven a cometre actes violents contra la policia. Que consti abans de res que tampoc no em sembla bé el càstig que se’ls anava a infligir amb tota seguretat. Crec que dita llibertat tampoc et dona dret a fer o dir segons què, tal com jo anava a insultar ves a saber a qui a l’inici, per molt dret humà que sigui. Perquè l’altre també té dret a l’honor i, senzillament, al respecte.

També em venen al cap les opinions expressades per l’actual president de la Generalitat quant als espanyols de la resta de l’Estat que viuen i treballen a Catalunya. És clar que va poder expressar el que pensa d’ells lliurement, només faltaria, diran alguns. Però em sembla indignant que ara sigui el president també d’aquells qui ell considera obertament inferiors i que, a més, així ho expressi. És una falta de respecte insultant cap a tota aquella gent que, desenganyem-nos, han fet que Catalunya prosperés de la manera com ho ha fet. Va ser un quid pro quo, deixem-ho així. Per tant, expressar aquella opinió amb tota llibertat i impunitat hauria d’haver impedit que Quim Torra hagués estat President. Hauria estat el preu a pagar, penso. Però sembla que no passa absolutament res.

De la mateixa manera, s’hauria de respectar la llibertat de no-expressió de la persona. M’explico. No voler opinar sobre algú o alguna cosa és també un dret que no sempre es veu bé i sovint t’encasella en una categoria que pot ser errònia o t’arrenglera del costat que no toca realment. Molt sovint, un no té ganes de pronunciar-se perquè no gosa, li fa mandra o simplement no ho vol. I això et situa quasi sempre al costat contrari al que es considera políticament correcte i acceptat. És injust que així sigui i molta gent en paga les conseqüències de maneres molt diverses: manca d’oportunitats, rumors falsos, veure’s assenyalat… En fi, malament si dius i malament si no dius. Però a partir del moment en què el dret d’un afecta o anul·la el dret de l’altre alguna cosa no rutlla.

Un exemple flagrant del perill que comporta una mala emprada llibertat d’expressió és la difamació que sovint és utilitzada amb finalitats poc ortodoxes. El tu difama que alguna cosa queda és de les pitjors i nocives estratègies que malauradament apareixen, per exemple, en el món de la política. La llibertat d’expressió empara totes les mentides i falsedats que puguis dir, però qui empara la víctima de la difamació? La justícia, és clar, però el mal ja està fet.

Doncs au, fins al proper article, colla de brètols. Sense ofendre…