He vist com alguns, en comentaris a internet, anònims evidentment, qualificaven de “colla de ganduls” els que aquest dimarts al vespre van decidir sortir a manifestar-se per la situació de tensió de l’habitatge que es viu al país, i de retruc per la pèrdua important de poder adquisitiu que ha experimentat bona part de la població. Eren treballadors que en acabar la seva jornada laboral van optar per sortir al carrer i fer sentir la seva veu. Un gandul s’hauria quedat a casa, tranquil i calentet. Vaig sentir algunes històries que posen els pèls de punta i justifiquen per què s’opta per l’opció menys còmoda de sortir al carrer: una família a la qual en dos anys els han apujat el lloguer un 20% com a mínim; a una altra ja l’han avisada que, o 600 euros més, o al carrer; un senyor a qui van fer fora i ara viu en un hotel per 20 euros la nit, i ha de menjar fora cada dia. I d’aquest estil, tantes com en vulgueu. Que t’apugin el lloguer 600 euros, per molt que tinguis un bon sou, o dos, és inassumible i molt difícil de justificar, sobretot si al pis no s’hi han fet reformes. Aquí ningú demana almoina, ni ajuts, ni viure gratis. Aquí el que es demana és poder viure dignament amb el fruit dels propis esforços. La gent vol treballar, no vol que li regalin res, però tampoc que els prenguin res. I la llei dirà que no es poden fer aquests augments ni fer fora els inquilins (amb algunes excepcions), però la gent té por de perdre el sostre i els especuladors juguen amb això.
Ja em perdonareu, però potser el gandul és qui espera viure de les rendes sense fer res. Perquè es pot entendre que hi ha despeses a fer per mantenir una propietat (assegurances, reformes...), però no justifiquen augments del lloguer com els que molts pateixen.
