Collades i matrimonis: Sant Joan de l’Erm

L’accés a l’antic santuari (1.704 m) des de la ribera del Segre s’efectuava bàsicament per diferents punts, dels quals destaquem: el coll de la Basseta (1.718 m), des de la vall de Castellbò; la Culla (1.927 m), des de la vall de Pallerols i Noves de Segre, i pel Cantó (1.718 m) i prat Muntaner (2.000 m), per on passava la cabanera, que unia la terra baixa i Andorra, i hi pujava molta gent dels entorns més propers del seu trajecte. Probablement, molts andorrans que s’atansaven a aquell vell santuari ho podrien fer també seguint la ruta del camí ramader, que venint d’Andorra direcció sud, passava pel ras d’Ars.
Sant Joan de l’Erm s’alçava amb el seu campanar alterós que semblava imitar el del santuari aranès de Montgarri. La seva hostatgeria s’afermava al vessant de Ribalera, molt per damunt de Romadriu, en un terrer d’aigua pallaresa que pertany administrativament a la vall de Castellbò. Una restauració de principi dels anys 20 del segle XX l’escapçà de la vetusta torre, tot i que preservà l’harmonia del conjunt, fins al fatídic incendi del 1935, que destruí pràcticament totes les dependències. Una catàstrofe que sempre comparo amb el de Meritxell. Per acabar-ho d’adobar, la guerra civil enderrocà més les seves parets, en esdevenir part del front republicà en les batalles de les roques d’Auló i del Baladredo.
Es tractava probablement del santuari més important de la regió i un dels principals del bisbat. La devoció que aixecava en aquell altiu emplaçament el feien ideal perquè molta gent hi fes estades per cures de salut. La imponent font coberta, de les restes de la qual encara raja una aigua fresca i de fama miraculosa, era el lloc de repòs de molts estadants, on una glopada havia d’imposar salut a cossos emmalaltits. Sant Joan també es convertí en un lloc d’estada turística, com ho anunciaven moltes guies de les primeres dècades del segle XX. 
Antigament, els quatre cònsols de la vila de Castellbò arrendaven anualment la casa del santuari, que havia d’estar oberta des de la santa Creu del mes de maig fins al mes de novembre. Al segle XVII rebia també la condició d’hospici, en clara referència a la seva tasca com a lloc de repòs en l’itinerari que unia Castellbò i el Pallars. El lloguer contemplava també les condicions de venda a la botiga de queviures que hi havia i la provisió de “bon vi blanch” per a la celebració de les misses. 
Els aplecs que s’hi celebraven junyien famílies vingudes de Romadriu, Montenartró, de les valls de Castellbò, Siarb i Pallerols, de Guils, de la coma de Burg, i de molt més enllà. També eren l’excusa perquè molt jovent es pogués conèixer amb intencions de tancar un tracte de matrimoni. Eren altres temps.