Collades i rius: Santa Magdalena de la Ribalera

Del riu de la Ribalera o de Santa Magdalena, o també del riu Madriu –que no hem de confondre amb l’andorrà. La petita esglesiola de Santa Magdalena s’aixeca en terra pallaresa al fons de la vall homònima en una cruïlla històrica de camins que tradicionalment han unit el nord del Pallars Sobirà, en concret les valls d’Àneu, Cardós,  la Coma de Burg i la Vallferrera amb el nord de l’Alt Urgell i el sud d’Andorra.
Santa Magdalena se situa avui en una vall integrada al Parc Natural del Pirineu, que amb cert deler ha convertit l’indret en un paratge força protegit. Lluny d’aquesta protecció, que en bona part és necessària, Santa Magdalena era abans un lloc d’aturada en aquests itineraris de camins històrics, certament lògics, que comunicaven diferents indrets de la regió, integrats molts al desaparegut vescomtat de Castellbò. De fet, els colls de Jou i de So, així com el ras d’Ars, amb Santa Magdalena al mig, constituïen diferents punts clau d’aquesta antiga xarxa comunicativa. 
L’existència de l’hospital de la Vaell, que trobem documentat el segle XV com una església rònega (abandonada) amb un alberg, que hem d’identificar amb l’actual, refeta a principi del segle XVIII, devia constituir un lloc d’aturada i de repòs necessari per als antics viatgers. 
Una de les marques que ha deixat sobre el territori la importància d’aquesta petita església, antic hospici de viatgers, és que a tocar de les seves parets encara hi conflueixen avui històrics termes, com el de la vall de Castellbò, Ars i Civís per la part urgellenca, i el de Farrera i Burg per la pallaresa. El camí que passava per aquest indret i s’enfilava al ras d’Ars encara guarda a la cartografia històrica el nom de camí pallarès a la Seu d’Urgell. 
Bona part del seu trajecte devia ser aprofitat per la pista militar construïda durant la Guerra Civil espanyola i que Jordi Nistal ens mostra en un dels seus llibres. Aquesta renovada via de circulació, després fou utilitzada pels picadors i la gent de la regió, inclosos molts andorrans, en el seu anar i venir d’un cantó a un altre. Fins a l’obertura del Cantó com a carretera asfaltada, el seu ús era força habitual els mesos d’estiu.
Les avetoses i les fresques obagues són el tret distintiu d’aquest punt de la vall, dominada en la seva part superior per veritables pobles de bordes, com les de Conflent, Cortvassil, Civís (Sobirà, Mitjà i Jussà) i les d’Asnurri, per la part urgellenca; i les de Bedet i Tressó, per la pallaresa, aquestes darreres situades prop dels rònecs vestigis de Serret, Colomers i Castellarnau, dominis d’Arnau Dacó, noble medieval que va senyorejar aquest territori durant el segle XI.