S’han topat mai amb aquell individu que, en advertir que la seva cadira està massa lluny de la taulada que té al davant, envoltada pels diversos i pertinents comensals, en lloc d’apropar-se cautelosament i discreta, agafa amb les dues mans la mateixa gran taula i se l’apropa com si fos la faraònica herència de la padrina? N’hi ha per tot arreu, d’aquests exemplars. A més, també hi ha una infinitat de noms amb els quals se’ls pot batejar i, fins i tot, frases d’aquelles amb centenars de subordinades que cada una d’elles aporta un matís més a la descripció del personatge en qüestió, però això, si els sembla, ho deixaré per a la seva imaginació; la de vostès, vull dir, no la del descrit malparit. Ai! Perdoneu, havia dit que això de ficar qualificatius personals no era cosa meva... En fi. Imagino que així ja no queda cap dubte de quina mena de criatura estem parlant. I no, no és una d’aquestes d’alguna mitologia antiga, sinó que viu al segle XXI. Bé, suposo que cadascú ja deu saber més o menys com bregar amb aquest bestiar, així que els possibles consells que servidor els pugui donar els deixarem, o no, per a una altra ocasió, si els sembla bé.
El cas és que no em deixa de sorprendre, precisament, que em segueixi sorprenent no el fet que existeixin, això ja ho tenim clar, sinó com és possible que existeixin. M’explico? És a dir, d’acord que hi ha tota una ciència que fa anys que estudia la psicologia humana i ha arribat a la conclusió que l’home és avariciós per naturalesa i que segurament, gràcies a la civilització, s’ha mig domesticat, estupendo, però com pot ser que, seguint l’exemple del principi –que és verídic–, a algú li passi pel cap o, millor dit, no li passi pel cap el fet que perquè un mateix tingui una determinada necessitat intrínseca, o no, resulta que hi ha més animalons que també necessitem posar els colzes a la taula per menjar-nos el maleït bistec amb patates? Increïble. Prometo que la propera vegada... Tant és.
