Com dormir al taüt

Quan no puc dormir, escolto les conferències de Jordan Peterson, no sé si pel pur desig de conèixer els arguments contra els postulats del feminisme (know your enemy) per l’interès en la psicologia clínica o perquè m’adorm. El meu home s’estressa i diu que li produeix malsons de mítings nazis, idea no relacionada amb les classes universitàries que imparteix el professor Peterson, però no seré jo qui culparia l’espòs per tenir qualsevol  mena de malsons que s’ho arribin a enginyar per turmentar-lo. 
L’altre dia, just abans de començar el viatge pel dolç camí dels somnis reparadors, vaig sentir, o vaig imaginar, que deia que els humans solem admirar les persones que cuiden de si mateixes i dels altres. Mig adormida, vaig pensar que les persones que he admirat més intensament, amb les vides de les quals sempre m’he sentit identificada, mai van saber tenir cura de si mateixes, sovint ni en els sentits més elementals. Eren poetes del segle d’argent rus: Marina Ivanovna Tsvetàieva (1892 – 1941) i Óssip Emilevitx Mandelstam (1891 – 1938), genis de brillantor literària excepcional. 
Devorava totes les memòries i volums de xafarderies que existien sobre ells, atresorava qualsevol esment, als setze anys ja era més experta en els seus camins vitals que en la seva obra: fet pèssim des del punt de vista educatiu, però és que no ho feia per educar-me. Els admirava perquè havien sacrificat les seves vides per crear instants d’única i irrepetible bellesa. Ara bé, per alguna raó incomprensible i il·lògica m’eren més preciosos els petits detalls d’aquelles vides sacrificades que la mateixa perfecció dels seus poemes, que també em sabia de memòria, sovint sense poder explicar el seu contingut, sense adonar-me del significat de certes paraules, però també xuclant-lo com una esponja. 
Provinciana, vaig formar les imatges de les dues grans capitals russes a través de la poesia, abans de conèixer-les. De la mà de Marina Tsvetàieva vaig estimar el so de les campanes i l’or de les cúpules de la generosa ciutat de Moscou, envoltada de turons blavosos. I sempre he percebut Sant Petersburg com a regne trist i majestuós de la mort i dels morts, com a la transparent Petrópolis d’Óssip Mandelstam. 
A la introducció de les obres completes de Mandelstam, Edicions del 1984 esmentava que “creava la seva poesia mormolant-la amb els llavis i dictant-la després”. Així és com coneixia jo la seva poesia, mormolant-la com una pregària, una mica com canten els mantres els aficionats al ioga. Per això, sempre m’ha sabut greu la incomprensibilitat, la impermeabilitat d’allò que per a mi és la seva essència per als que no sabeu rus, malgrat la qualitat sovint excepcional de les traduccions. Només aconsegueixen reproduir-ne una petita part. Mireu: vet aquí un petit poema de Quaderns de Moscou traduït per Helena Vidal: “Ajudeu-me, Senyor, a passar aquesta nit. Empareu la meva ànima, que està en perill i és vostra. Ser viu a Petersburg és com dormir al taüt.”