Eve diu: "Murmuri és màgic."
Tinc una cama lenitiva sobre un gos que ha vingut amb ella i no és seu, però de lluny se’l nota més enamorat que cap altre admirador. I el dia és tan bonic que convida a parlar de com de necessari és l’art. I ho fem. Parlar. Amb calma i sense guió, lentament, “com el foc rebel”, que diria l’Arnau Orobitg a les seves Distàncies poètiques (Editorial Andorra).
El dia que les portades dels diaris s’embellien amb imatges del Murmuri de l’Eve Ariza –recollien la inauguració del pavelló d’Andorra a la Biennal de Venècia–, i a La Puça ens admiràvem amb l’Anna i la Maria de l’impressionant resultat creatiu, entrava per la porta el mateix Orobitg, gairebé, com qui diu, desatracant d’un vaporetto venecià i amb silicona líquida al cervell de tantes peces de ceràmica que havia penjat a la paret. L’Arnau ha estat un dels muntadors de la instal·lació; inevitable no assaltar-lo amb preguntes i sensacions. És cert, Murmuri és màgic.
L’artista bufador de vidre a mà Jeremy Maxwell Wintrebert, en un moment de vacil·lació pragmàtica es planteja en el documental Heart of Glass la inutilitat del que fa, dels seus fràgils núvols de vidre que recorden llums de paper xinesos. Fins que rep les impressions del públic i s’esvaeixen tots els dubtes. “L’art és aportar bellesa a un món horrible”, reflexiona Maxwell, i això “no és gens superficial”.
Fang, foc, aigua i aire. Els materials de l’Eve són primaris com la mateixa natura, com la paraula humana abans de perdre’s entre tanta conversa buida i sorda. El seu projecte és estètic i acústic i –d’alguna manera implícita–, curatiu. “Les parets parlen.” També escolten. Les peces estan polides a consciència perquè es puguin acariciar. La ceràmica per si mateixa “és un llenguatge ancestral comú a totes les cultures”. I l’art és “un mirall del que som”.
El mirall de l’Eve torna la imatge d’una artista amb personalitat, molt coherent amb el que fa, el que pensa i com viu. Per això, i perquè el dia sembla fet d’assolellats signes admiratius, defugim qualsevol forma de pragmatisme. Potser un altre dia, un de núvols fràgils, s’haurà d’abordar els aspectes burocràtics del projecte.
Tan important és per a ella viure tot el procés creatiu com el resultat. L’obra com a viatge, en definitiva, però un viatge emocional que no s’ha conclòs. “Encara estaria fent murmuris”, confessa. Tornarà passat l’estiu a Venècia per contemplar la instal·lació amb una altra perspectiva i distància. Per continuar el diàleg que molts visitants han establert amb la seva obra. Murmuri és màgia i no necessita més explicacions. És inútil i necessari com el foc rebel. Com un torn que gira.
