Llegia fa unes setmanes unes notícies en mitjans de comunicació que em van sorprendre. I esbrinant una mica, vaig percebre certa incompatibilitat entre la llei 5/2025 del 6 de març per al creixement sostenible i el dret a l’habitatge i el seu Reglament amb el Decret 137/2025 del 9 d’abril del 2025 i esperonar els joves andorrans que s’obren futur fora de les nostres fronteres a poder tornar a viure i fer créixer el país. Volent controlar i imposar la inversió estrangera ens hem disparat un tret al peu. Tots som iguals davant l’impost. I a nivell fiscal es taxa els que viuen i treballen en un país, és a dir, els residents.
Entre els residents hi ha els nacionals. I en un país com el nostre, molts nacionals també viuen i treballen fora del país. I així és quan les lleis i els convenis internacionals, com els Convenis per evitar la doble imposició (CDI) s’adrecen als residents i en cap cas de nacionals. És el cas dels compromisos adquirits pel Principat amb la signatura dels CDI amb vint països, entre els quals França, Espanya i Portugal per estar dins dels estàndards internacionals per evitar la doble imposició i per prevenir l'evasió fiscal. Què vol dir això? que per molt andorrà que siguis, si no vius a Andorra des de fa almenys tres anys, perquè has marxat per formar-te o per adquirir experiències pel món o que treballes a Barcelona, a Madrid, a París, a Lisboa o a qualsevol lloc del món que no sigui Andorra, si vols comprar-te un habitatge al país, t’hauràs de rascar encara més la butxaca que els que vivim aquí. En un país on els preus de l’habitatge són prohibitius i ja estan pels núvols per als que viuen al país, andorrans o residents, doncs per als andorrans que vulguin tornar o que els faria il·lusió tenir una propietat a Andorra hauran de pagar i sotmetre’s a tot el que es demana als estrangers que volen invertir al Principat.
Així, el país, amb la voluntat de controlar la inversió forana creant un impost per als inversors estrangers, poc imaginava que frenaria i fins i tot espantaria els joves andorrans de comprar un habitatge al seu país. La Llei és realment dura, ja que diu que les andorranes i andorrans que han marxat per estudiar a fora o a treballar més de set anys, se’ls considera també “inversors estrangers” quan tornen i volen invertir en un habitatge al país, és a dir, se’ls assimila als estrangers. L’article 1a i 1b de la Llei ho estipula nítidament: “Es considera inversió estrangera al Principat d’Andorra la inversió que consisteix en l’adquisició de béns situats al Principat (...) per part de: a) Persones físiques no residents al Principat d’Andorra que no siguin de nacionalitat andorrana, salvats els convenis internacionals, b) Persones físiques residents al Principat d’Andorra que no siguin de nacionalitat andorrana, salvats els convenis internacionals que realitzin una inversió estrangera immobiliària, que siguin residents en el moment de fer la inversió i que no puguin acreditar 3 anys o més de residència dins dels 10 anys anteriors a la sol·licitud de la inversió estrangera immobiliària.(...)”
M’atreviria a dir que el títol de la Llei té una punta d’ironia “creixement sostenible i dret a l’habitatge” quan en realitat, tal com estan les coses, la legislació en vigor posa més pals a les rodes perquè les generacions d’andorranes i andorrans ben formades, amb experiències consistents i sòlides puguin tornar a casa i construir i fer créixer el país. Potser una especificitat normativa andorrana en matèria d’habitatge seria més adient, inspirant-se en les lleis suïssa o maltesa que permeten comprar habitatges als suïssos o maltesos sense restriccions tot i que no resideixin al país.