Com gossos i gats

L’altre dia van multar la Lolipop, la meva gossa. Mireu-ho, però crec que és la primera gossa que multen a Andorra per estar sense corretja davant de casa seva, en un carrer sense sortida i sense trànsit. La Lolipop no té compte bancari, per això vaig demanar explicacions al Comú.
A més, com que la Loli es va escapar aprofitant que els pintors entraven i sortien del garatge amb el seu material, pensàvem que la multa es perdonaria. Res més lluny de la realitat.  
Com que la Lolipop és reincident (és veritat que fa quatre anys els urbans la van “trobar” davant de casa i en lloc de trucar a la porta, la van baixar al Comú) em van explicar que havien de multar-la.
Fins al mes passat, els urbans visitaven el nostre carrer religiosament cada matí per posar avís als cotxes que hi aparcaven. En lloc de trucar a la nostra porta i posar-li un avís a Lolipop aquell dia, com feien amb tots els altres propietaris dels vehicles, la van multar. Ja m’explicareu on és la lògica i justícia d’“avisar” certs contribuents reincidents que aprofitaven la situació i aparcaven aquí diàriament, i multar la nostra gossa directament, quan l’anterior avís és de fa anys!
Asseieu-vos a la cadira, ja que aquesta història agafa un gir encara més fascinant, si és possible.
L’endemà de la multa ens vam creuar amb una dona –a qui no sabria com definir– del nostre barri que té un gos agressiu que no para de bordar i intenta llençar-se a la gola de la pobra Lolipop cada vegada que la veu, i em diu: “Ja t’han sancionat la gossa, veritat? Ben fet!”, després que m’avisés dos dies abans que vindrien a multar-la. I així va passar! O aquest magnífic ésser humà és clarivident o té amistat amb algun dels urbans. És inacceptable que els urbans li comuniquessin de seguida que havien fet la feina bruta que ella desitjava. Segona injustícia.
La tercera injustícia és aquesta obsessió i doble criteri a Andorra darrerament per sancionar els gossos per absolutament tot. És una manca de coherència, tenint en compte que les vaques i els cavalls que trobes qualsevol dia passejant pels carrers de Sispony, Escàs o l’Aldosa deixen encàrrecs al carrer de pes i dimensions ben diferents. Sense oblidar la desena de gats salvatges que tenim per aquí i dels regals que deixen al garatge tan bon punt el deixem obert 3 segons. Els urbans haurien d’usar el sentit comú i podrien avisar quan s’enfronten a una situació atípica, no sancionar tant sí com no. Haurien de treballar per a tots els ciutadans, no venir corrent perquè els avisa una veïna amb qui tenen amistat que hi ha un gos assegut davant de casa desitjant passejar. 
El més fort és que la meva parròquia ja té una urbana, l’agent 4000, que es dedica purament a multar els propietaris de gossos. La vaig trobar, no als carrers principals del poble, sinó a deu metres d’on comença un camí rural –avisant de moment– però em va informar que el pipí de gos es pagarà ben aviat a 200 euros! Molt més que la sanció prevista per deixar el cotxe mal aparcat  i  gairebé la mateixa sanció prevista per manipular el mòbil mentre es condueix, posant en risc la vida dels altres. Aleshores potser hem de trucar a un consultor com McKinsey per establir la relació entre el preu de la multa i el perill o la molèstia que representa cada infracció. 
De moment, el gos és el nou enemic del poble. Tots estem d’acord que cal conscienciar els propietaris que recullin les caques dels seus gossos, però em sembla que les despeses i els recursos que s’hi estan dedicant són exagerats, quan els incívics han de ser una minoria infinita, ja que això és un poble i ens coneixem tots. De seguida se sabria qui és el llest que no recull les caques del seu gos de davant de la casa dels seus veïns, no troben?
Conclusió de la història: pagaré la multa de la Loli. No només perquè la Mora no deixarà la Loli pagar per terminis i no perquè crec que no és injusta, sinó perquè hi ha hagut millores al nostre carrer, amb un sistema d’aparcament per als veïns que potser es podria convertir en un exemple a seguir per a molts carrers residencials del país. També perquè m’alegra moltíssim que la meritocràcia estigui viva a la nostra parròquia. Cal reconèixer que la Tània, la cap de tràmits, té molta mà esquerra, i el Bruno, el jove cap dels urbans de la meva parròquia, em va fer boníssima impressió per la seva habilitat per escoltar, raonar i comunicar amb tranquil·litat. Fins i tot per l’agent 4000, que no es pot confondre per l’agent 007, ja que avisa primer i dispara després. 
El nostre Principat està atraient famílies cada cop de llocs més llunyans. Moltes tenen un denominador comú: arriben amb la seva mascota, “el millor amic de l’home”. Seria clau que poguessin sentir que aquest membre de la família també és benvingut a Andorra.