“Tot és un joc de miralls”, diu Noemí Rodríguez. I segueix: “la imatge que projectem és una, i el que som realment és una altra cosa”. Miralls és, precisament, el títol del programa Paral·lels (RTVA) que es va emetre fa uns dies: un oasi cultural creat i dirigit per Nil Forcada que contraposa projectes artístics fets a casa. En aquesta ocasió, miralls que són autoretrats i autoretrats fets des de l’autoficció. El que mai et vaig dir, de la mateixa Rodríguez, i Xarnego, de Txema Díaz, estableixen una conversa à deux, fragmentada i discontínua –com les seves obres–, que avança, com la vida, “a batzegades”.
Un expert mínimament competent advertiria que escriure des de l’autoficció suposa fer-ho a cor obert. Agafem apunts del que expliquen els autors: modelar l’interior, disfressar la veritat, exposar-se sense ensenyar-ho tot. El resultat: esbossos de vida, escriptura com a transformació personal.
Aquest lloc de miralls fa emergir una pregunta incòmoda: fins a quin punt podem convertir la vida pròpia –o la dels altres– en material narratiu? Dies enrere, a la biblioteca, donava forma a la columna de la filla a tocar dels divuit anys. “Quina sort que té ella”, em deia la Maria asseguda al meu costat: “potser ningú mai escriurà de nosaltres”.
Aquí és on la literatura es complica. Perquè escriure sobre una mateixa, més enllà de contrastar-ne les aptituds estilístiques, és també una qüestió ètica. Ho vam constatar aquest dimecres al Club de lectura de les Valls del Nord, parlant de Maus, d’Art Spiegelman, una obra clau sobre l’Holocaust. Allà, l’autoficció obre un debat entre dues posicions. D’una banda, l’imperatiu moral de Primo Levi: "Si comprendre és impossible, recordar és necessari". De l’altra, el rebuig de Theodor Adorno, que adverteix del perill d’escriure després d’Auschwitz, quan el risc de convertir el dolor en objecte estètic és enorme i profundament immoral.
Recordar és perillós. Maus respon a aquest dilema no evitant-lo, sinó mostrant-lo: l’autor es dibuixa dubtant, sentint-se culpable, conscient que està construint una obra a partir del trauma del seu pare. Aquí, l’autoficció deixa de ser un mecanisme d’embelliment i s’exposa com a insuficient. Perquè la memòria és fragmentària i tota narració, una traïció parcial. Cada paraula, com deia Samuel Beckett, és “una taca innecessària sobre el silenci”.
I, tanmateix...
“No ens cal que ningú ens escrigui”, li dic a la Maria: "Fem-ho nosaltres”. El pas del temps esborra i transforma records. El que resta són esbossos d’una vida discontínua, disfressada i modelada. Una vida que mereix ser escrita. Que mereix no ser oblidada. Fem-ho. Com la vida, a batzegades.
A la fi, és Noemí qui obre Miralls afirmant que no pots escriure de res que no coneguis o que no tingui algun tipus de connexió amb el que tu ets o el que has viscut. Per tant, tot –aquesta columna inclosa– és autoficció.
