L’article que llegireu avui és el número cent setanta que escric en aquest espai. Un número rodó al qual mai hauria pensat que arribaria i, no obstant això, aquí estem. Continuarem alimentant aquesta secció posant-hi el nostre granet de sorra quinzenal, mentre intentem dir el que pensem, de vegades amb una lucidesa impròpia de nosaltres, però la majoria de vegades derrapant entre les idees i els prejudicis. Perquè no ens enganyem: una cosa és pensar i parlar, i una altra de molt diferent és escriure. No sempre es pot baixar al paper tot el que es pensa, i menys quan cal estar pendent del format, condicionat per la quantitat de paraules, amb els seus espais i caràcters. L’altre gran problema és que no sempre tenim alguna cosa per dir, i ja ni tan sols suposem que, a sobre, això que tenim per dir sigui interessant. I què passa quan ens trobem en aquesta situació? Resar, si som creients, que desgraciadament en aquesta circumstància no és el meu cas. Així doncs, una cosa que acostuma a funcionar és buscar informació que ens pugui nodrir. Si té a veure amb el que és estrictament quotidià, molt millor. O regirar els calaixos de la ment per veure si apareix alguna inquietud que no ens deixi dormir a la nit i de la qual puguem fer catarsi. Al cap i a la fi, qualsevol cosa serveix a l’hora de matar el paper en blanc.
Una altra opció és emular els que en saben i, en aquest cas, tenint en compte que per moltes de les persones espanyoles que viuen aquí aquest moment és clarament electoral, res millor que estudiar els seus representants, els polítics. Encara que, bé, podria extrapolar-se a qualsevol polític de qualsevol país. Ells són els reis dels discursos, construïts amb frases que sempre sonen bé, amb una gramàtica que més d’un envegem, i amb la joia de la corona, mai més ben dit si es tracta d’Espanya, que són els eufemismes. Ja sabeu, l’art de dir una cosa amb paraules rares perquè soni bé, encara que la informació que transmetin no sigui tan bona. El meu exemple favorit: creixement negatiu. Aquest eufemisme va causar furor durant la crisi del 2008. N’hi ha de tots els colors, com dany col·lateral, quan en una guerra moren innocents; desacceleració transitòria, un altre per a moments de crisi; suport financer en comptes de rescat, restricció de mobilitat nocturna quan el toc de queda regnava durant la pandèmia. Cadascú deu tenir el seu preferit a hores d’ara. Però aquest article no va d’això. Aquest article tracta que trobi alguna cosa a dir en aquestes escasses 500 paraules de què disposo i encara vaig perdut. Potser el millor és que ho comprovi i, ves per on, ja són 500 paraules exactes. Al final, això d’omplir un paper amb un text sense tenir gaire idea de què dir era més fàcil del que em pensava. Com la política mateixa... Vull dir...com la vida mateixa.
