Si preguntes a qualsevol persona del carrer, usuària o no del nostre sistema bibliotecari, què li demanaria al Pare Noel per a la seva biblioteca habitual, probablement et diria que un major nombre de volums, perquè ja se sap que la quantitat fa més patxoca als prestatges i així tens més opcions per triar. La realitat és que bona part d’ells fan un ús més aviat limitat dels nostres centres i que si mirem estadísticament la majoria llegeixen els mateixos títols. Què fem doncs amb aquells llibres que crien arrels als nostres prestatges, que no s’han llegit mai, o que ja han passat de moda? 
Existeix una pràctica acceptada pels professionals, perquè creguin-me, és bona per a les biblioteques i els seus usuaris, que provoca més d’un atac de cor als qui són aliens al nostre entorn: expurgar. Si senyors, aquesta paraula tan lletja, dona lloc a un dels procediments més sagrats de les biblioteques, la definició de les polítiques de desenvolupament de la col·lecció, les quals ens permeten mantenir un fons viu, coherent i de qualitat. 
Entenc perfectament que encara no ho vegin clar. A mi em va costar un any de carrera arribar a superar-ho. Així i tot, he aconseguit no només acceptar-ho, sinó arribar a ser-ne una gran defensora, tant en l’àmbit laboral com el personal. La síndrome de Diògenes bibliogràfica està molt bé quan ets propietari d’una mansió, però amb el panorama actual ni Marie Kondo té prou estratègies per encabir tant de paper en 40 metres quadrats. 
Un dels aspectes més importants previs a l’expurgo és deixar de veure les biblioteques com a dipòsits de llibres, on tot té cabuda i tot s’ha de guardar. Acumular no és el principal objectiu. No es tracta de quin nombre d’exemplars gestionem, sinó quin ús se’n fa. Si de 1.000 llibres només se’n presten 100, no té sentit destinar recursos als altres 900. Si fem una ullada al nostre voltant, tot observant quins són els interessos dels nostres usuaris potencials, veurem que bona part d’aquests 900 documents o estan obsolets, o no s’han mogut mai del seu prestatge, o simplement estan tan trinxats que ja no podem fer-ne ús. Llençar-los perquè sí tampoc cal, però hem d’avaluar les nostres col·leccions amb uns criteris de qualitat eficients, per formar col·leccions útils. 
Per a la vostra tranquil·litat és important puntualitzar que expurgar no implica sempre destruir, sinó destinar uns materials a altres menesters. El que a nosaltres no ens serveix potser és vàlid per altres centres o fins i tot per a algun dels nostres usuaris. L’objectiu és deixar espai per desenvolupar col·leccions que s’adeqüin a les necessitats del moment present i del lloc on ens trobem, així com fer la nostra col·lecció més atractiva. 
Per a alguns bibliotecaris expurgar té quelcom de diví, pel fet de jugar a ser déus i destruir llibres. Tant és així que existeixen els 10 manaments de l’expurgo, no de Moisès, sinó del bibliotecari José Luis Sánchez. Us animo a fer la recerca!