Com passa a París, a Madrid...

Acabo de signar a change.org la petició intitulada “Vincular el nivell B1 de català amb el permís de residència i treball a Andorra”, i ho he fet amb bona voluntat, però amb poc convenciment, per dues raons: la primera, perquè penso que serà picar en ferro fred, i la segona, perquè francament em sembla excessiu que, excepte els temporers i els majors de seixanta anys, la mesura que es proposa sigui universal per als residents estrangers i no es limiti als qui treballen de cara al públic.

Però és que, per aconseguir el mateix efecte, n’hi hauria prou d’aplicar la Llei d’ordenació de l’ús de la llengua oficial, coneguda com la “llei del català”, que en el seu article 20 disposa: “Totes les empreses establertes a Andorra han de posar els mitjans per garantir l’atenció al públic en català”. Totes les empreses vol dir totes les empreses, i el punt citat de la llei, en els vint anys que acaba de fer de la seva entrada en vigor no s’ha fet complir mai, malgrat ser l’atenció al públic un dels motius principals que van portar a la redacció del text legal. Si algú en dubta, pot preguntar quants expedients s’han obert en aquestes dues dècades per incompliment d’aquest article i quantes sancions s’han imposat. Mentre que tothom sap que l’atenció al públic en català està sota mínims en una bona part del comerç i dels serveis turístics.

La qüestió de la llengua fa molts anys que és, a casa nostra, una qüestió incòmoda per als poders polítics. D’ençà que, dins el marc del Programa d’Andorranització impulsat pel Consell General als anys setanta algú va fer un intent molt aviat frenat   d’anomenar “andorrà” la llengua catalana, fins a la promulgació de la llei l’any 2000, el tema es va moure entre incomoditats, com les que revelava una primera campanya del Govern en què el lema era Un sol d’idioma, sense que aparegués enlloc la paraula català.
Poc després de l’entrada en vigor de la Constitució, es va redactar una primera llei del català, que va quedar al calaix del Govern durant anys fins que al final de la dècada el ministre Canturri  fos per convicció, fos per vergonya en un moment en què una associació civil, el Centre de la Cultura Catalana, feia funcions de suplència del Govern llançant campanyes i encarregant una primera enquesta d’ús lingüístic  va impulsar el projecte de llei definitiu i el Govern Forné el va presentar al Parlament.

La llei del català, però, pel que fa a l’atenció al públic, va ser un canvi lampedusià: tot va continuar igual, malgrat els esforços dels funcionaris de Política Lingüística per organitzar cursos a domicili en alguna gran empresa. Incomodar els empresaris per una cosa tan insignificant, incòmoda i poc productiva com és la llengua no ha entrat mai en els plans dels successius governs. Si es complís la llei, els aspirants a un lloc de treball d’aquesta mena prou que s’espavilarien per formar-se. Com passa a París, a 
Madrid...