Com pot un home adult haver perdut tant de temps d’una manera tan estúpida?

L’home adult en qüestió és Ausonio, poeta de la Gàl·lia del segle IV. La pregunta ens la deixa per escrit Thomas Cahill a De cómo los irlandeses salvaron la civilización, un fascinant llibre que explica com, amb el desmembrament de l’Imperi Romà, els monjos irlandesos van decidir copiar tota la literatura occidental a la qual tenien accés per tal de preservar-la de l’avançament destructor de les ordes bàrbares pel bast territori.

El llibre repassa moltes figures heterodoxes d’aquell període, entre les quals el mencionat Ausonio, dotat “d’una perspicàcia molt limitada i falta gairebé absoluta d’emocions genuïnes”. I, segueix sentenciant Cahill, després de repassar la seva obra, que “no es troben gairebé mai un vers memorable, només rimillas de classe alta escrites amb recepta”, adreçades al gust d’una cohort d’aduladors que va gosar comparar la seva escriptura amb Virgili i Ciceró. En conclusió: tantes paraules escrites per un resultat tan decebedor. I, pitjor encara, les hores malbaratades de monjos irlandesos per extensió.

Arribats a aquest punt torno a recuperar l’interrogant d’inici d’aquest text: “Com pot un home adult haver perdut tant de temps d’una manera tan estúpida?”. La pregunta de fet no és retòrica.Cahill ofereix una explicació ben interessant i a mi em serveix per reflexionar. Per exemple, sobre la vigència d’aquesta demolidora crítica a Ausonio que ben bé es podria externalitzar a una part aclaparadora de la narrativa contemporània que no només s’escriu; també es publica, s’autopublica i prova sort presentant-se a concursos sense mostrar cap tipus de pietat i empatia pels membres dels jurats (alguns dels quals fins i tot em consta que són bones persones). Va passar a la Nit Literària d’enguany, que organitza el Cercle de les Arts i de les Lletres, on es va donar la circumstància, ja repetida d’altres edicions, de categories sense premiar o amb la concessió de només un accèssit. I no és una mania exclusiva d’aquest certamen. S’estén a altres convocatòries de manera preocupant. Defenso els concursos literaris. Considero que ajuden a donar seguretat i experiència als autors que comencen o que volen descobrir fins on poden arribar. El premi mai estarà garantit i com a molt sentiran que estan perdent el temps, però de manera intel·ligent.

El problema és quan un Ausonio del segle XXI irromp en escena amb un dels seus textos “de perspicàcia limitada i falta d’emocions genuïnes”. Segons Cahill, això passava a la Roma Clàssica (i ara també) perquè com a societat civilitzada tothom intenta fer bé el que ja s’ha fet abans: “Fer el que s’espera d’un, el previsible, és el valor més alt... i el segon valor més alt, una cosa molt semblant: rebre l’admiració deguda per part dels seus coetanis per realitzar-ho”. Si aquest és el panorama, potser haurem de convèncer els monjos irlandesos que, si la història es repeteix, deixin passar l’avançament destructor de les ordes bàrbares pel territori narratiu i deixar-nos de romanços.