Justament ahir ens havíem embarcat amb el meu amic Albert en una original discussió sobre la xenofòbia indepe, i perdonin la tautologia. Jo li recordava com a Ventdelplà l’únic que parlava no ja en castellà, sinó directament en xarnego, era l’entranyable Ramiro. La resta ho feia en un català impecablement fabrià. Natural. I encara gràcies, deia: ell em replicava que a les televisions espanyoles, ni això, i ventilava el cas aquest de la pobra noieta valenciana a qui es veu que a Operación Triunfo han obligat a parlar en castellà. Qui és el xenòfob, concloïa l’Albert. La pregunta era de campionat, ja ho veuen, sobretot per a una ment simple. Però afortunadament l’alcaldessa de Vic, una tal Anna Erra (sic), va venir a posar llum en la nostra controvèrsia. Sí, home, Erra: aquest espècimen de Cromagnon que en el sermó d’ahir al Parlament aconsellava el ramat de zombis de la secta groga que es dirigissin en català, i no en castellà, a tots aquells bípedes que per l’aspecte (!) o pel cognom (!!) no semblen (!!!) catalans. Es devia referir, és clar, als escurçons, hienes i altres bèsties amb forma humana i verdet a les dents –un servidor, m’imagino– que deia el Molt Honorable Xenòfob en cap. En fi, tot plegat convida a suculentes reflexions sobre la salut mental d’acaldes i honorables, però ens limitarem a donar un humil consell a Erra, a Torra i a la tal Bundó, la portaveu àgrafa, tots ells exemplars acabadíssims de l’excelsa raça (bruna) catalana. Facin-se un favor: callin. Perquè és escoltar-los, i no diguem veure’ls, i comprovar els estralls que provoquen segles de consanguinitat. Fan venir ganes de no semblar català. I només que s’hi facin una mica més, ni de ser-ho.
