Com un mamut siberià

Una forma de fer adormir la Blanca és posar-li sintonies de les sèries que vèiem als primers 80. Han triomfat Ruy, el pequeño Cid, Los tres mosqueperros i Banner y Flappy. No es cansa mai d’escoltar-les. I jo tampoc. En canvi, a La abeja Maya, Marco i Heidi, ni cas. He de dir que té molt bon gust. De la sintonia passem a la sèrie i així anem fent. Divendres toca Los constructores de catedrales, el capítol 11 de Érase una vez el hombre. Si el nen de llavors s’hagués imaginat que l’home d’avui les veuria amb la seva filla de set anys s'hauria quedat de pedra. Com ella s'hi queda quan li explico que només hi havia dos canals, que un es deia UHF!, que la sèrie era setmanal i que si no veies un capítol te l’havies perdut per sempre. De vegades penso a posar-li Mazinger Z: la imagino petant-se de riure quan Afrodita A amenaçava, gloriosa, amb “¡Pechos fuera!” D’aquí a uns anys tocarà Crónica del alba i potser Yo, Claudio. Però mai veuré Lou Grant amb ella. A unes quantes generacions de periodistes la (diguem-ne) vocació ens la va despertar aquell calb que manava a la redacció de Los Angeles Tribune amb un estil que no tenia res a veure al dels directors que he conegut després. És clar que les redaccions tampoc. El 1996 hi havia a Barcelona 440 quioscos. Avui en queden 285. L’Antònia, quiosquera de les Arcades, ven una trentena d’exemplars al dia i augura que al paper li queden cinc anys de vida. Des que va morir el senyor Morell no veig pel carrer ningú amb dos diaris sota el braç. I el William va ser l’últim lector andorrà de Le Figaro que he conegut. Va morir fa set anys. Comprendran que avui em senti com un mamut congelat al permafrost siberià. El bon Lou ens enganyava. Som una espècie en extinció i segurament ens ho mereixem.