Comença a viure la segona vida

Et fa mal al pit. No pot ser. Sí, t’acaben de dir que és un infart. Com? Si no t’has desmaiat? Sense adonar-te’n ets a un helicòpter. Fa fred. Et porten a un hospital de fora. Ja has sortit de la sala d’operacions. Un catèter. Era una vena obstruïda. Diuen que has tingut molta sort, no hi havia ambulàncies, i amb l’helicòpter ha anat tot més ràpid, menys risc. Encara no t’ho pots creure. Potser la ment encara no vol assimilar que ha estat a les portes de la mort. Això és molt dur. Ara ja et trobes bé, però els familiars i amics  que et visiten estan emocionats, ploren i t’abracen. Això et fa reflexionar. Caldrà uns dies perquè t’adonis que realment la mort ha vingut a saludar-te. Aleshores t’adones que la vida no és teva, que depèn de la sort, que has de cuidar-te. Aquelles coses que et treien la son, i et posaven neguitós, com la feina, ja passen a un segon lloc. I és el somriure de la teva filla, de la teva mare i de la teva dona el que t’importa, la resta són ximpleries. I comences a viure una segona vida. Potser tot ha estat una sort. I potser tothom hauria de tenir un viatge en helicòpter i una entrada a la sala d’operacions per tenir aquella segona vida, on les errades de la primera seran corregides. I no parlem d’errades en el sentit productiu o per tenir èxit, sinó en el sentit dels sentiments. D’allò que realment importa i que farà que en un determinat moment quan mirem pel retrovisor ens sentim orgullosos o desafortunats. Cal viure una segona vida perquè ens adonem que aquelles coses que realment importen les tenim a tocar? Cal que ens aturem i pensem en allò que sentim, i serà llavors quan viurem realment.