Per començar, en català. Una combinació de quatre paraules que poden fer tremolar més d’un al Principat i són objecte d’una campanya impulsada pel ministeri de Cultura i el servei de Política Lingüística, i que no tenen altre objectiu que promoure la llengua oficial d’Andorra en la restauració.

Tant de bo sigui veritat i aquesta iniciativa funcioni i em permeti sentir en els diferents establiments una llengua que, malgrat que des del punt de vista estadístic sembli que s’enforteix, en realitat encara té molt camí per recórrer.

Una campanya que analitzo amb esperança i temor alhora en tant que, d’una banda, mostra la voluntat d’enfortir la llengua pròpia del Principat però, de l’altra, denota el poc ús del català en els serveis on l’atenció al client és o hauria de ser la prioritat.

Si bé és cert que la iniciativa d’impulsar una campanya a favor del català és sense cap dubte necessària –sincerament, l’aplaudeixo i agraeixo–, també és cert que els 16.000 euros invertits es queden curts davant d’un problema arrelat, no només en l’àmbit de la restauració, sinó en el mateix cor de la societat.

El que diré pot ofendre persones que fa anys que resideixen al país i que, fins i tot, hi han nascut. I segurament es traduiran en algun comentari poc agradable i despectiu. Per aquest motiu intentaré matisar al màxim les meves paraules i elaborar un discurs tan constructiu com sigui possible.

I començo amb una pregunta ben senzilla: estem segurs que el català és la llengua oficial d’Andorra? Sobre el paper potser sí, i les institucions i el funcionariat l’utilitzen o, com a mínim, l’haurien d’emprar, encara que tots coneixem situacions en les quals ens han atès primer en una llengua i després han canviat al català o bé hem pogut veure com, de cara al públic, entre companys, parlen en castellà sense cap mena d’embut. I això no vol dir que en l’àmbit privat cadascú no tingui dret a parlar en la llengua que millor li sembli, però sí que denota una manca d’elegància per part d’aquestes persones i, sobretot, una manca de control en aquest àmbit per part dels seus superiors.

També vull dir que, per sort, aquestes situacions tampoc són generalitzades i, sovint, se centren en les mateixes persones que representen un petit percentatge dels funcionaris –o això vull pensar.

I aprofito que parlo de funcionaris per esmentar, de forma molt ràpida, que allò que no penso acceptar és que un professor d’universitat –a Andorra– imparteixi les classes en castellà o en qualsevol altra llengua, per molt bon professor que sigui. I parlo per experiència.

Amb tot, on sí que percebem un dèficit generalitzat de l’ús del català –i parlo de percepció, no de dades– és al sector privat, i no només en la restauració. De forma molt majoritària i sense cap penediment ni intent de millora, l’atenció al client, sigui en la venda al detall o bé al sector dels serveis, el català passa a un segon pla i a un tercer, fins i tot, en segons quins casos.

Sé que som un país d’acollida i ho aplaudeixo, i encara diré més: puc arribar a entendre que persones que fa menys d’un any que resideixen al Principat no sàpiguen parlar en català. Allò que no puc admetre és que persones que fa més de 20 anys que estan Andorra no es dignin a parlar ni un sol mot en la llengua oficial, ja siguin anglesos, castellans, francesos o portuguesos, entre d’altres.

La lluita pel català és una batalla que porto molt a cor des de fa temps i, malgrat haver vist petites millores, encara no puc dir que noti un gran canvi en el meu dia a dia. I no demano una eloqüència perfecta, simplement un mínim esforç, igual que el que faria qualsevol de nosaltres si anés a treballar a un país de parla no catalana.

Però tampoc puc culpar aquelles persones que no volen utilitzar la llengua d’Andorra, perquè la culpa és de la resta que els ho permetem fer i encara som prou idio*** per canviar nosaltres d’idioma i dirigir-nos a ells de forma diferent de com ho hauríem de fer.

Per acabar, en català.