En comptes de reunir-nos a la Cimera Iberoamericana d’Andorra, no valdria més anar a fer una visita al nostre copríncep francès, l’excel·lentíssim senyor Emmanuel Jean-Michel Frédéric Macron o que tornés a fer una visita a Andorra, als comuns, als quarts i al govern del Principat, o que vinguessin els bancs francesos a veure si ens poden recuperar els interessos?
Des de la parròquia d’Escaldes-Engordany es diu que tots els milionaris se’n van a viure a Can Diumenge o als Vilars, no per gust, ni per ganes, perquè van voler la setena parròquia. Fins ara, ningú ha vist que han de marxar de baix al pla perquè ni terra els queda.
Les altres parròquies, totes en general, s’han venut el que han volgut als compradors: els plans i els regadius. El pitjor és que s’han venut els camins de ferradures per fer carreteres i, encara és més greu, que als fills que els han fet estudiar les grans carreres, van començar amb les bicicletes, les motos de dues rodes i els quads, destrossant més camins. La majoria han trinxat els camins de ferradura que arribaven als quarts i han cremat moltes hores que els padrins havien treballat.
A les bordes o a les corts, ni galliners, ni conills, ni camps, ni porcs d’engreix. Tampoc s’hi troben els camins que et portaven a les boïgues on es feien quatre trumfes, faves, fesols o guixes.
Jo parlo del quart de Nagol: diuen que ja amb vuit cases es parlava de catorze pubilles sense comptar els hereus.
No em vull equivocar, cada parròquia que expliqui la seva història. Penso que segur que hi ha més feina a plegar-los que a fer-los caure.
Per això demano ajut al costat francès, perquè a l’altre copríncep tothom sap que no se li pot manar més feina.
Des de l’any 1993 que tenim la Constitució a Andorra, s’ha perdut molta categoria: no hi ha cap polític que respecti els anys de jurament. Molts semblen músics de poble que toquen sense solfa, que toquen on millor els paguen. Pengen més sovint l’americana que no pas canviar-se els calçotets.
Com que no queda terra per llaurar, ni muntanyes per aixafar, ara voleu el tren i l’avió per immigrar, però els diners per als bitllets, d’on sortiran?
L’honorable senyora cònsol d’Andorra de la Vella és una senyora d’idees. La d’Escaldes, si li demaneu bonament, us concedeix un favor. No vull dir que no hàgiu de pagar els interessos, avui de gratuït no hi ha res, perquè amb els pressupostos que aconsegueix us en passa la meitat per ficar el telefèric de Caldea al solar d’Engordany, que falta els fa per pujar-hi. El que sobra del pressupost, li demaneu, si no vol quedar malament, que posi el tren a la Margineda, li costarà menys diners que posar-lo al Pic de Carroi. Al preu d’un en tindrà dos i segur que la votareu tots perquè no cal pensar-ho gaire, busca vots. A la Massana que diguin a l’excap de Govern, el senyor Marc Forner que hi fiqui un ternal al pont d’Ordino, per estirar el túnel que sobra de FEDA, antiga Fhasa, a la Clota d’Ordino.
A Sant Julià de Lòria, al Comú hi sobra molta gent que cobra poc. Dels jornalers del poble i els de la Rabassa no vull dir cap xifra perquè em puc equivocar de molts, és clar, el que sobra a la Rabassa són els 600 socis i escaig. No valdria la pena demanar al Molt Il·lustre Consell General d’Andorra que fes baixar al senyor notari a donar de baixa la parròquia i arrendar a la Rabassa al poble Arcavell i així treure alguns sous sobrepassats de mida. Amb l’arrendament donar-los a la germandat de Sant Sebastià i aquest sant és millor que el que tenim, així ens estalviaríem de pagar els interessos.
Comentari que es fan: el que obliden cada dia més els pares és de posar el segon cognom als fills, això és perdre el respecte a la mare dels vostres fills, o bé teniu por que se sàpiga de la casa que són.
Ojo que si es perd el cognom de la mare, no voldreu que els mascles es marquin amb dos talls a l’orella i la femella deixar-la sense marcar perquè no porti cua.
Tots aquests comentaris surten dels vells nascuts durant la guerra.  Després de la guerra quan es moria un familiar, els familiars s’acomiadaven dient davant el mort: “Per molts anys mos puguis esperar”. Els veïns i amics parlaven clar. Abans deien el que pensaven.
Jo sempre penso que “a enterro sempre val més anar-hi que no pas que hi vinguin”. No digueu que no deien la veritat.
Perdoneu les molèsties, però és la veritat.
Un vell que va néixer per la guerra del 39.